Els catalans, de fet, a Catalunya, hi ha una gran estima per la cultura. Defensem la llengua i traiem pit de la denominació d'origen de referents internacionals com Dalí, Pau Casals i Gaudí. Ens omple moralment que, malgrat la nostra petita dimensió mundial, arribem a ser citats com un espai digne d'imitar. Tanmateix, caiem en la temptació de creure que la cultura no té cap preu. Ens queixarem de la pujada de l'IVA, del preu de les entrades del cinema i les dels teatres, malgrat que aquestes últimes solen tenir un coixí pressupostari de la mateixa institució perquè els espectadors no notin la pujada del 8% al 21%. De queixar-nos ens queixem tant, que erròniament afirmem: “la cultura hauria de ser gratuïta!”.
Recordo que fa un parell de mesos, quan conversava amb un company que es vol dedicar professionalment a l'entrenament d'equips de futbol, ell m'explicava que hi ha alguns llibres d'estratègia i tècniques d'entrenament totalment imprescindibles sobre el “futbol modern”. “Vaja!”, vaig exclamar, “si és així, digues-me els títols o deixa-me'ls perquè els hi doni un cop d'ull”. “Res”, va respondre, “te'ls pots descarregar per una pàgina web que et diré on hi ha milers de llibres”. No recordo el nom, però sí la meva reacció. La pirateria, és evident, també assalta és món escrit. De fet, recordo com en Quim Monzó en el programa Versió RAC1 explicava com va enxampar una usuària de Twitter venent els seus llibres per 2€ amb un sistema de venda molt interessant: ella tenia el llibre d'en Monzó en PDF, posava l'anunci a internet, els interessats li ingressaven el preu pertinent i ella els hi enviava via email l'arxiu PDF. Benefici per la usuària? El 100% dels dos euros, el 0% restant per a l'editorial, l'editor i l'autor, qui treballa per “amor a la cultura”.
De la mateixa manera que ho fa aquesta usuària, també ho fan moltes fotocopisteries properes a les universitats que, un cop saben quina bibliografia obligatòria hi ha a les assignatures d'aquell any acadèmic, fotocopien una part de tots els títols, o el llibre sencer, i ho venen per menys de cinc euros.
No és gratuïta
Fa poc dies podíem veure com el Banco Santander sortia a totes les portades dels diaris amb un gran anunci. La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo… Tots, excepte alguns, obrien amb una publiportada. “On és la independència?” Exclamaven les xarxes socials. La independència dels bancs, les institucions públiques i els partits polítics depèn, precisament, dels ciutadans.
Les subvencions culturals no existirien si aquest país consumís cultura. Els diaris serien independents si tinguessin un gruix de subscriptors que els fes rendibles i els obligués a mantenir una línia editorial. Tampoc s'hi val dir que vius dels subscriptors quan tens un partit al darrere.
Notícies relacionadesNo ens fem els sorpresos quan un teatre tanca, un diari insereix més anuncis o hi ha subvencions per a molts mitjans de comunicació. En el món cultural, avui en dia, és la manera de continuar. Per bé o per mal. Pregunta't, per exemple, ets subscriptor d'algun mitjà?
