Disgust atenuat
L'única cosa que em consola del partit d'ahir és que no em sembla possible que l'Espanyol torni a perdre dues oportunitats tan clares de marcar com les que van tenir ahir Caicedo i Stuani. Dues vegades cridant gol i quedant-me amb la L relliscant per les comissures en descens. Dues genialitats desaprofitades, una cir-cumstància definitiva en un equip que no acostuma a disposar de tres dotzenes d'ocasions similars per partit. Si precisament una part de l'exitàs d'aquesta arrencada d'any de l'Espanyol es basa en l'efectivitat dels davanters, té sentit que el dia que es malgasta l'efectivitat es punxi el globus.
Els gols, a més a més, modifiquen les dinàmiques d'un partit, la moral dels jugadors, i no només alteren el resultat quantitativament sinó també perquè deprimeixen o estimulen els uns i els altres. Si Caicedo hagués marcat, potser no hauria arribat el gol de Piatti. I sens dubte, si la pilota de Stuani no l'hagués tret el defensa valencianista en el rush, el final hagués estat realment diferent. No estic parlant d'un fenomen de fantasia de l'estil Retorn al futur, en què una modificació del passat remodela tot el que passa a continuació; estic parlant de l'estat d'ànim conseqüent a una acció o una altra: entra el gol, i agullona un equip mentre descentra totalment l'altre. L'Espanyol posterior al 0 a 1 va deambular per la gespa almenys un quart d'hora amb més nervis que múscul pel camp.
Notícies relacionadesDurant gran part de l'enfrontament vam creure que arribaria una altra victòria; hem perdut la por al València, com al Sevilla, i no solament per la Copa, sinó perquè hem vist que quan l'Espanyol es mou amb alegria les diferències teòriques de potencial es queden en paper mullat. Diria que això també ho van creure els futbolistes blanc-i-blaus, per aquest motiu quan van veure que se'ls escapava el partit van reaccionar amb aquella mala bava de l'última falta, embrancant-se estúpidament en una baralla erma -totes ho són- i perdent més d'un minut del descompte, quan encara quedava un alè d'esperança d'aconseguir l'empat.
El disgust, tot i això, l'atenuen dues coses: que encara estem convençuts de viure en el període de gràcia que tant s'ha elogiat a tort i a dret, i que creiem fermament que dimecres que ve es farà un primer pas per eliminar l'Athletic i passar a la final de la Copa. Per descomptat, es tracta d'una creença amb un fonament relatiu, perquè el mateix deuen pensar a Bilbao, i amb motius semblants. Però els antecedents de vuitens i quarts de final ens carreguen de raons, i ningú ens prendrà la il·lusió, de moment.
