A poc a poc van apareixent les peces del puzle que definirà la nostra recuperació econòmica, fora que canviem de rumb. En determinats àmbits, com les relacions laborals, s'imposa la lògica freda del mercat, degudament reforçada per les últimes reformes legislatives. En altres, com les pensions o els serveis i prestacions públiques, continua imperant de moment, aquí i ara, la consigna de reduir la despesa. En canvi, una bona part de les empreses en sectors regulats -i per tant els seus accionistes- pràcticament no han conegut la crisi: els preus dels seus productes, en els quals el BOE té molt a dir, no baixen, més aviat tot al contrari.
Des de l'any 2008 s'ha registrat un desajust entre, per una banda, les pujades dels preus de subministraments bàsics com l'aigua, el gas i l'electricitat i, per l'altra, la caiguda en la renda disponible de les llars arran de l'augment de l'atur, la pràctica congelació de les pensions i l'extensió de la precarietat a segments cada vegada més amplis de la societat. El discurs dominant i políticament correcte entra aquí en una greu contradicció: les condicions laborals han d'estar sotmeses al mercat, però no així els ingressos de les companyies que operen en sectors regulats.
La disfunció genera un efecte regressiu i molts ciutadans en dificultats han de fer un esforç cada vegada més important que va encaminat a augmentar els beneficis d'un grup de grans corporacions; ni més ni menys. És cert que l'any 2009 es va instaurar el bo social per al consum elèctric, però amb un disseny pensat per cobrir únicament els casos límit (perceptors de pensions mínimes i llars amb tots els membres a l'atur) i les famílies nombroses (sense que en aquest cas es condicioni la protecció a un nivell de renda màxim).
Notícies relacionadesLa magnitud d'aquesta bretxa que s'està creant entre els ingressos minvants de les llars i les tarifes creixents dels serveis bàsics, en altres temps coneguts com a públics, resulta difícil de mesurar amb total seguretat i exactitud. Per exemple, en la variació del preu de l'electricitat l'any 2014, el Govern estima que va baixar un 5% però l'INE mostra un increment del 4,4%. El Ministeri d'Indústria, per explicar la seva discrepància amb l'INE i patrocinar la seva pròpia versió, assenyala que s'ha de tenir en compte la quantitat que les companyies elèctriques van cobrar de més als consumidors en un principi i que després els la van retornar i, també, que és necessari fer els càlculs basant-se en el consumidor mitjà. És una qüestió simplement de la facturació correcta, seria la rèplica oficial.
En condicions normals, seria possible suposar que hi ha bona voluntat per part del ministeri a l'hora d'oferir les seves estimacions i, més important, de legislar. Lamentablement, la història recent de la regulació del sector elèctric a Espanya, i de l'energia en general, va encaminada a convertir-se en un compendi de males pràctiques digne d'atenció internacional. Hem vist sistemes de fixació de preus que no aguanten la seva estrena, extracció de competències del regulador per retornar-les a l'àmbit de decisió política del ministeri, portes giratòries per les quals passen múltiples alts càrrecs... Certament, és una qüestió de factures, però en aquest cas, pendents: les reformes que l'Estat no afronta i que deixen perjudicats els ciutadans.
