Des del 1977
Un món obsolet
Vam aprendre a viure en un món obsolet. Utilitzàvem naturalment objectes que poc després a penes servirien per jugar amb la nostàlgia. A la universitat, fa 20 anys, treballàvem amb càmeres i taules d'edició que havien retirat del mercat 10 anys abans. Pagàvem la vida lenta amb una moneda que deixaria de tenir valor i, en el canvi, era possible que hi hagués un duro o una pesseta amb la cara del dictador, encara que estiguéssim en democràcia.
Sabíem més d'internet que els nostres professors, que solien repetir que la nostra carrera no tenia sortida. Els mitjans de comunicació anaven més ràpid que els periodistes, molts directius es van quedar enrere al negar l'evidència. Érem els eterns becaris i teníem la impressió de ser inútils, ja que ens pagaven tant com es valorava la nostra professió.
«¿Per a què serveix el periodisme?», diu una alumna de la Pompeu Fabra que li pregunten els seus amics, que consideren que no és tan important com la medicina o el dret. Asseguts rere els seus ordinadors (nosaltres escrivíem a mà), els estudiants de primer redacten les meves respostes a la velocitat de la llum, mentre em fotografien amb els seus mòbils i tuitegen titulars. «Si tu ets de la generació Ikea, ¿de quina generació som nosaltres?», pregunta un altre.
Notícies relacionadesParlem de la informació i la notícia processada, de la necessitat d'una anàlisi; que, sense periodisme, ignoraríem el que passa i no podríem actuar en conseqüència. La generació de la urgència. Se'ls exigeix ser omnipresents, precisos i immediats, com internet i, com internet, haurien de ser lliures. Estan més preparats del que ho vam estar nosaltres. No han d'adaptar-se al canvi; en formen part.
A punt de caure en l'optimisme, recordo que TVE ha acomiadat Cristina Puig i expedientat Francesc Cruanyes per motius ideològics, segons el Sindicat de Periodistes. També recordo aquelles monedes amb la cara de Franco que seguien en curs, encara que ja feia anys que estàvem en una democràcia.
