La seducció francesa

L'idioma francès va ser una de les meves primeres sorpreses.  I això a l'escola als 8 anys, sense haver-lo sentit parlar mai. Em fascinava sobretot el subjuntiu  -a penes existent en anglès-, aquella subtil modulació que es produïa indefectiblement, per exemple, després de les tres paraules il faut que. Els meus companys de classe odiaven el subjuntiu, jo l'adorava. Sabia de manera gairebé instintiva que si es tractava, per exemple, després de l'aparició dels tres vocables referits, de la necessitat de traslladar-se físicament a un altre lloc, incumbia dir  nous allions o j'aille, en absolut nous allons o je vais. Repassava i repassava el meu llibre de gramàtica francesa, anava i venia per les seves llistes de verbs, assaboria les veus que allà trobava i les pronunciava a soles tan bé com podia. Em jurava que un dia parlaria aquell idioma com un natiu. ¿D'on m'arribava aquesta inclinació, aquest afany? No en tenia la més mínima idea... ni la tinc ara.

¿Les meves primeres lectures franceses? ¿Algun poema après de memòria, llavors o durant el lustre següent? ¿Algun tros de prosa? Només em respon el silenci. No recordo res més que aquell iniciàtic petit tom escolar. Fins als 15 o 16 anys no sabia  gairebé res de l'aportació gal·la a la cultura universal. Ningú m'havia parlat encara de la Declaració dels Drets de l'Home, de l'Enciclopèdia, dels immensos poetes i dramaturgs del país, no havia sentit Debussy (ni coneixia el seu nom), a penes havia vist una reproducció de Cézanne o de Braque. Alguna cosa havia entrevist, això sí, de la Revolució Francesa, admirava el seu magnífic lema de Liberté, Égalité, Fraternité i considerava que un poble capaç de formular així les seves aspiracions es mereixia amb escreix el respecte. Era un petitburgès irlandès ignorant de gairebé tot però amb set de coneixements... i una proclivitat inexplicable cap a l'idioma francès.

La proclivitat es va confirmar definitivament durant un curs d'estiu a Tours als 17 anys. Un dia assistia avorrit a una classe sobre música. Seguia amb dificultat els raonaments del professor quan, a la meitat de la sessió, es va produir el miracle: de sobte ho entenia tot sense esforç, pensava en francès. Em vaig quedar atònit, creient que es tractava d'un miratge. Però no, s'havia produït en la meva part més profunda un canvi real, fantàstic. Vaig comprendre, amb una eufòria indescriptible, que ja era bilingüe, que el francès anhelat s'havia instal·lat en mi com si fos una cosa pròpia, que em pertanyia.

Ho explico pensant en els espanyols que tenen la sort d'assimilar des del naixement, sense cap esforç, dos idiomes. Gallecs, bascos, catalans, valencians, ¿s'adonen plenament del privilegi que els suposa aquesta circumstància, de les possibilitats que els brinda? Potser més profund que l'abisme ideològic que, segons el tòpic, divideix els espanyols en dos bàndols és el que separa els que dominen un sol idioma domèstic dels que van d'un a un altre sense cap problema.

PEl que fa a la bonica llengua veïna, és clar que els catalanoparlants són els que més facilitats tenen per a la seva ràpida adquisició. «¿Com volen que pensem en Madrid estant a dos passos de França amb la seva llengua tan afí?», em va dir una vegada J.-V. Foix a la seva casa de Sarrià.

Reflexionar sobre França, poc temps després de l'atroç atemptat contra Charlie Hebdo, és per a un, avui i ara, recordar la Il·lustració -amb Voltaire al capdavant- i el terratrèmol que va acabar en aquell país  no només amb la monarquia sinó amb el poder de l'Església; lectures alliberadores de Gide, Sartre, Hugo, Camus, Flaubert i Baudelaire (any preclar el de 1857, per cert, que va veure la publicació tant de Madame Bovary com de Les flors del mal, gesta impossible en la puritana Anglaterra victoriana, i va fer possible a Occident l'exploració sense complexos de l'erotisme, una cosa que sempre s'haurà d'agrair a França); i el París dels anys 60, refugi de tants exiliats espanyols i seu de Ruedo Ibérico, la inoblidable editorial, dirigida per José Martínez, que tant va contribuir a mantenir viva l'esperança durant els anys nefastos de la dictadura franquista, publicant, entre altres llibres imprescindibles, el de Hugh Thomas sobre la guerra civil, El mito de la Cruzada de Franco, de Herbert Southworth, i El laberinto español, de Gerald Brenan.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Crec, no obstant, que la cosa més exemplar de França és el seu ben consolidat sistema d'ensenyament públic, laic de veritat, de molt alta qualitat, emfàtic pel que fa a la defensa de l'idioma i aliè a les improvisacions de la política. Produeix desconsol, en comparació, la situació imperant aquí baix, producte sempre de l'etern teixir i desteixir que va ser criticat ¡fa ja gairebé dos segles! per Mariano José de Larra.

Escriptor.