Imagineu si fa anys dels fets que ara narraré, que fins i tot ser mileurista es considerava una situació precària.
Era l’estiu del 2007, ens situem al poble de Sant Pol de Mar, petita vila de la costa del Maresme. En aquella setmana del mes de juliol la localitat celebrava la tradicional Fira Alternativa, una festa popular que el passat estiu va complir vint anys. Els seus organitzadors defineixen aquest espai com un àmbit dedicat a promoure i difondre productes alternatius del món de la salut, l’artesania i l’alimentació; un àmbit dedicat al món de la comunicació concretat en forma de xerrades, col·loquis i debats sobre diferents temes que afecten el nostre entorn. Breu context, no hi ha res millor com passar-s’hi per xopar-se bé dels actes, els productes i el concepte “alternatiu”. Idea que sol tenir llargs debats dies abans de l’inici de les jornades. I, francament, vista l’evolució de la fira durant els últims anys, arriba un punt en què un s’acaba preguntant què dimonis és el que determina que això o allò és o deixa de ser alternatiu.
En aquella època, Zapatero governava un país que creixia en l’economia mundial fins a situar-se en la “Champions League de l’economia”. La construcció continuava arrasant paisatges de mar i muntanya mentre s’erigien, o s’inauguraven, instal•lacions i serveis públics que han estat més un lluïment polític que no pas una inversió rendible. És l’època de “el aeropuerto del abuelo” i “estamos cosiendo España con cables de acero”. Afirmacions que, actualment, formen part de l’hemeroteca del despropòsit del crac del 2008. Inversions ruïnoses, expressions per treure pit, autors, concretament com el de la primera, que compleixen condemna de quatre anys a la presó d’Aranjuez.
A Sant Pol, en aquella nit de concerts de la Fira, un grup d’ska cantava contra un sistema que oprimia al treballador amb sous ridículs, precaris i indignes per poder fer front a una vida familiar. Recordo com si fos ahir que el cantant va dir, “aquesta cançó es diu mileuristes”. Un tema que, com la majoria de les d’estil ska, t’incitaven a ballar. Vista amb perspectiva, set anys després, et convida a pensar.
Hem passat de dir, durant gran part de la primera dècada del 2000, que el mileurisme era una “situació injusta” a avui dia afirmar “sí, cobres 300€ però com a mínim treballes”. A recomanar a companys i amics,“fes pràctiques, encara que no estiguin remunerades podràs fer alguna cosa relacionada amb el que has estudiat”. Un panorama que resulta desolador tant per a generacions actuals com anteriors. La reflexió sociològica “la nova generació viurà pitjor que l’anterior” s’estén amb la mateixa facilitat que el govern central anuncia la recuperació econòmica. La cirereta del pastís, quan els experts en recursos humans afirmen que les empreses no contracten a menors de 30 i majors de 50.
Notícies relacionades“Qui pogués ser mileurista!” seria un bon títol, metàfora de la involució. Toca mantenir l’ànim i aguantar a què ens arribi l’oportunitat. Sigui aquí o allà, fent això o allò. No us rendiu, la sortida del laberint hi és.
