Intangibles
Professionals connectats
Entrar a treballar en una empresa a una hora determinada, parlar malament del cap o tenir un embolic amorós a l'oficina és un paisatge laboral que desapareix. El que ho substitueix és encara difús, però una part ja es mou entre nosaltres. En escenaris emergents, un treballador comença la seva activitat a casa obrint l'ordinador i analitzant les possibles ofertes de treball a les webs generalistes, com elance i odeske, però també en les més especialitzades, com 99Designs o Fiverr, portal per a principiants disposats a treballar per 5 euros l'hora.
Després pot connectar per teleconferència amb tres socis circumstancials a la Xina, Rússia i les Illes Fèroe, que coneix -virtualment- d'altres projectes i amb què prepara una proposta que solucioni -en competència mundial- els residus tòxics que l'ajuntament de Bangalore (Índia) ha penjat a InnoCentive, web d'innovació basada en el crowdsourcing (projectes de col·laboració oberta). La resta del temps el pot passar a sermo, si és metge, o a LawLink si és advocat, per a consells entre col·legues.
En aquest escenari de treball virtual domina la incertesa: treballar molt en competència per aconseguir un projecte que, per a l'adjudicatari, tindrà un principi i un final. Com més projectes aconsegueixi més pujarà la seva valoració a la xarxa i més probabilitats tindrà d'aconseguir altres projectes. Implica tenir alta reputació professional, un aprenentatge constant i entramat de contactes excel·lent.
Aquest model demana dedicació obsessiva al treball, provocant un aïllament que, si no es gestiona adequadament, pot acabar en depressió. El temps lliure no existeix. Si no es treballa en algun projecte s'ha de competir pels que s'ofereixen al mercat, ampliar la xarxa de contactes i buscar i analitzar noves webs de possible interès. El perill és que no hi ha espai per aprendre dels mestres, factor bàsic en l'aprenentatge artesanal que avui torna a ser un prerequisit dels nous oficis. La qual cosa no deixa de ser contradictòria en un mercat que sol·licita excel·lència professional però que, mal gestionat, acaba conduint a la desqualificació.
Ja està passant. Els aprenentatges cada vegada són més curts, intensos en uns coneixements determinats, el que demana el mercat en un moment donat, però que si no articulen mecanismes de renovació, acaben en obsolescències abans d'hora. Si res canvia, els 45 anys seran, cada vegada més, la frontera última de l'ocupabilitat.
¿Hem de concloure que el treball del futur consistirà en una societat de zombis aïllats i prematurament envellits? No necessàriament, sempre que els professionals virtuals decideixin per ells mateixos regular i posar límits al mercat. Si en volen dir nou sindicalisme poden fer-ho.
