Ruboritzar-se

Em quedo impertèrrita davant la incapacitat de ruboritzar-se dels que, per atreviment, caradura o ignorància fingida, la fiquen fins al fons. Reconec que observo amb admiració aquest poder seu, ja que en situacions compromeses no puc evitar que el meu sistema simpàtic s'hiperactivi i que una sensació d'escalfor, d'ardor incontrolable, em pugi fins a la cara i s'expandeixi a la velocitat de la llum fins a les meves orelles. Ho passo malament perquè aflora una vulnerabilitat que la majoria volem guardar per a la intimitat, però amb el temps començo a valorar el clan dels ruboritzats. Totes les persones que, igual que jo, no ho poden evitar i, molt al contrari, recelo dels que aconsegueixen pal·liar els efectes físics de la vergonya, la timidesa o l'atreviment d'haver patinat sobre manera.

Tinc Albert Rivera com un gran orador; un constructor de discursos impecable, però l'altre dia a Màlaga es va passar de messiànic i va ensopegar amb la canya de pescar. «Ensenyarem Andalusia a pescar i no repartirem peix» ha sigut una frase que ha impactat al cor d'una regió castigada per l'atur, que supera el 30%, i amb l'estigma social que hi ha molts ganduls. La frase de Rivera els va fer als andalusos la mateixa gràcia que quan als catalans ens tracten de garrepes. Ser polític és saber, entre altres coses, diferenciar el que passa al carrer i no deixar-se emportar per les dites populars. Les xarxes socials van reaccionar immediatament amb indignació i enginy a la insolència entre línies de les paraules de Rivera. Fotomuntatges del líder de Ciutadans en singulars classes de pesca van córrer per la xarxa fins a provocar una disculpa poc ruboritzada però meritòria perquè n'hi ha que ni tan sols són capaços de baixar aquest esglaó.

Incitació a dilapidar

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com a exemple, els 10 primers exconsellers de Caja Madrid que han declarat davant el jutge Fernando Andreu. Van confessar viure a tot drap amb les famoses targetes b, però ser poc o gens ser coneixedors de la seva opacitat. No es van sorprendre que la companyia els truqués per queixar-se de la seva poca despesa i que els incités a dilapidar tot el que els havien assignat, compensació anual que anava en funció del càrrec i la «confiança» -necessitat de vot- de cada conseller. ¡Déu! ¿Algú amb la cara vermella? Hotels de luxe, viatges, regals cars, roba… ¿Es compraven roba perquè els obligaven a acudir als consells amb vestit i corbata? ¡Déu! Perdó per blasfemar però em falta ben poc per rebentar davant de tanta cara dura. ¿Algú es creu que la ciutadania s'ho empassa tot? Ni vergonya ni angúnia.

És per això que encoratjo a ruboritzar-se per salut i necessitat pública, que els poderosos mostrin vergonya encara que sigui a base d'acolorir-se les galtes, ja que alleuja i molt els que diàriament ens sentim ofesos i tractats com a ases.