Els nens no paren de fer deures

No hi ha unanimitat sobre la utilitat dels deures. Mentre uns asseguren que són perjudicials, altres diuen el contrari, però nosaltres hem decidit ignorar els segons. The Telegraph publicava el 15 de desembre passat un estudi del britànic Boarding School Beak en què, a partir de dades de l'OCDE, assenyalava que «els deures són bons per als nens, com hem sabut des de sempre» i afegia que els adolescents britànics no estaven fent prou deures. Ni un sol dels nostres mitjans li va prestar atenció.

Si som sincers, hem de començar reconeixent que la teoria educativa en general, i la que fa referència als deures en particular, és condemnadament difícil d'avaluar de forma científica. Les variables que intervenen són tantes que poques vegades estem segurs d'estar avaluant exactament el que volem avaluar. Així, per saber si els deures són benèfics o perjudicials, hauríem de tenir clar prèviament què entenem per deures.

Els nens sempre estan fent deures, perquè sempre estan aprenent coses fora de l'escola, el problema és que ho fan a ritmes molt diversos segons sigui el seu nivell socioeconòmic. Fixem-nos en el llenguatge familiar. Entre les famílies d'un nivell sociocultural alt, un nen sent de mitjana 2.150 paraules per hora, incloent-hi 32 afirmacions i 5 prohibicions. Entre les de classe treballadora, la mitjana és de 1.250, amb 12 afirmacions i 7 prohibicions. Entre les famílies sense recursos, amb prou feines s'arriben a les 620 paraules, 5 de les quals són afirmacions i 11, prohibicions. Aquestes diferències es manifesten també en la utilització de subordinades, connectives lògiques, condicionals, un vocabulari sofisticat, etcètera.

El domini del llenguatge

Òbviament, el domini lingüístic de la família té una traducció directa en el progrés escolar del nen, perquè com més complex és el seu llenguatge, més bé entén els adults i més ràpidament progressa. ¿Quin ha de ser aquí el paper de l'escola? ¿No ha d'intentar compensar aquestes diferències? Si, com jo crec, la resposta és afirmativa, no té més que una alternativa: incrementar el temps escolar de qualitat dels més pobres, perquè el que no aprenguin a l'escola, no ho aprendran enlloc més.

Hi ha molts altres factors a considerar en relació amb els deures, però m'aturaré en les anomenades acadèmies, siguin de repàs o d'idiomes. Recentment el director d'un centre es vantava davant meu que el seu claustre havia eliminat els deures. No obstant, a dos passos del centre hi ha dues acadèmies d'idiomes per a nens. Hi ha tot un sistema educatiu paral·lel a l'escolar que mou una gran quantitat de diners sense cap supervisió de qualitat i que creix utilitzant les paraules que moltes escoles no s'atreveixen a fer servir.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Passo sovint pel davant d'una acadèmia que es presenta a si mateixa com a «centre educatiu complementari» i que s'anuncia sense subterfugis d'aquesta manera: «El nostre objectiu és aconseguir l'èxit escolar». Quan parlem de deures hauríem de preguntar-nos per què hi ha tants pares que necessiten recórrer a aquests centres.

Dos apunts per acabar. El primer: el meu més absolut rebuig als mals deures, als exercicis mecànics, avorrits o incomprensibles que moltes vegades ni són corregits. No és que siguin discriminatoris, són una cosa encara pitjor: fomenten els pitjors vicis intel·lectuals. El segon: penso continuar anant amb el meu nét Bruno a les sessions del Petit Liceu, perquè les considero una manera magnífica de fer deures.