Alimentant la corrupció

Cursos de formació ocupacional que no s'imparteixen, o que se sobrefacturen, en què s'inflen els assistents o que s'atorguen indegudament a empreses d'alguns responsables polítics, als seus familiars o a la seva parentela. Diversos sectors i corrents d'opinió apunten inquisitòriament «als corruptes», els subjectes que han anat escalant posicions fins a ocupar llocs de poder des dels quals desviar recursos públics en benefici particular. I diversos dirigents polítics s'afanyen a desmarcar-se'n i com si es tractés d'una guerra bacteriològica, aïllen els agents patògens i asseguren que són episodis puntuals no contagiosos.

Però la corrupció no és un problema de perversió o de mala fe individual. ¿Ens hem preguntat què passaria en una empresa si determinats treballadors o directius desviessin sistemàticament part del pressupost? O anant una mica més enllà, ¿creiem que seria factible que aquesta situació passés desapercebuda o pogués prolongar-se en el temps a qualsevol empresa? No, la corrupció és un problema d'ecosistemes.

Determinades estructures i processos faciliten, o fins i tot promouen, l'aparició de pràctiques de corrupció. Per tant, l'aproximació a aquest problema no pot ser només la punitiva i encara menys quan, per qüestions legals, la responsabilitat acaba limitant-se al subjecte material dels fets. Això, excepte que en paral·lel al que es preveu per als consellers de societats, es prescrigui també per als directius públics i responsables polítics una espècie de responsabilitat pseudoobjetiva, per no adoptar les mesures necessàries per evitar que es produeixi l'actuació il·lícita. Vindria a ser com una culpabilitat per omissió: «Vostè és culpable per no vigilar de manera suficient o per no establir els mecanismes efectius que haurien previngut aquesta conducta».

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

I és que és aquí on resideix el verdader problema. L'any passat es van destinar 1.900 milions d'euros a programes de formació professional per a l'ocupació, la majoria dels quals a través de subvencions. L'equivalent a més de 200.000 contractes anuals amb el salari mínim interprofessional. O l'equivalent al 36% del pressupost que va ampliar el Govern per pagar les prestacions, els subsidis i les ajudes per desocupació. ¿Coneixem quines entitats van ser les beneficiàries d'aquests programes, per quins imports i per realitzar quin tipus de formació? ¿O quantes d'aquestes entitats van ser objecte d'inspecció? I el que és més important, ¿les convocatòries de formació van respondre a un diagnòstic previ sobre les demandes del mercat de treball? ¿Quantes estaven vinculades a compromisos de contractació? I en definitiva, ¿en quantes es va fer amb posterioritat una avaluació d'impacte a través de la qual es pogués mesurar la seva efectivitat en termes d'inserció i ocupabilitat dels seus beneficiaris?

El Codi Penal ajuda, però la seva aplicació és costosíssima i alimenta la cultura del càstig enfront de la de la responsabilitat. Potser si milloréssim el disseny, control i avaluació de les polítiques públiques, els corruptes moririen d'inanició.