Gihadisme: entendre per actuar

A l'intentar entendre el fenomen de la radicalització d'alguns joves que seduïts per les idees nihilistes, dogmàtiques i tremendament perjudicials, del salafisme i, en general, de l'islam ideològic i recalcitrant, no són pocs els que posen l'accent en el mateix islam, el qual veuen com a incompatible amb les idees il·lustrades i la democràcia. Altres, en canvi, neguen qualsevol relació del terrorisme amb aquesta religió i posen el focus en l'exclusió que pateixen els fills de la migració. Entenen que el seu procés de radicalització i identificació amb el gihadisme és una reacció a aquest saber-se desplaçats, ignorats i assenyalats per una bona part de la societat. L'ascensor social, expliquen, no funciona i no poden progressar. Desprotegits i humiliats pels mateixos països on viuen, malgrat que molts d'ells han nascut en territori europeu, es deixen portar per l'odi i es converteixen en carn de canó dels fanàtics disposats sempre a aprofitar-se de la seva vulnerabilitat per atacar un dels pilars de la societat laica occidental, el de la lliure expressió i, en general, el dels drets individuals.

Enfront d'aquests dos discursos antagònics hi ha un tercer que, segons el meu parer és molt més exacte, i que, de manera més matisada, assenyala en totes dues direccions.

En primer lloc, sabem que la majoria dels països musulmans tenen un greu problema que, si no es resol, agreujarà més la qüestió i que no és cap altre que, precisament, el del pensament únic imposat.

Mohammed Arkoun, pensador amazic, algerià de naixement, i autor, entre una extensa obra, de Crítica de la razón islámica, deia que la majoria dels estats arabomusulmans són un partit estat, que tenen com a història el fet d'haver lluitat per la independència del colonialisme, arribar al poder després i considerar-se a si mateixos l'Estat.

El poble, les persones, que esperaven ser conduïdes a la llibertat promesa, constaten després que aquell mateix partit (aquí també podríem substituir partit per monarquia en alguns països) no tolera la pluralitat d'idees i de posicionaments polítics. No tolera la discrepància i exclou de l'Estat la dissidència, que és molta, i utilitza la religió per al seu propi ús i benefici. No tolerar el lliure pensament incideix directament sobre el tipus d'educació que s'instaura en aquests països. Una educació dogmàtica, incommovible i, en conseqüència, molt pobra, resultat de la qual és el desconeixement de la mateixa complexitat cultural i religiosa.

¿Què hem fet tots aquests anys d'independència? ¿Què ha passat amb el pensament musulmà? Es pregunta Mohammed Arkoun. Res més enllà del dogma. No se'ls ha donat l'espai necessari als interrogants del pensament modern. Conceptes com historicitat o laïcitat no formen part del seu vocabulari. S'ha eliminat la funció de la teologia i de la filosofia. No es fomenta l'aparició de veus que des de l'interior nomenin la pròpia realitat, són els altres els que defineixen allò que som. Resumint: no s'ensenya la pròpia història perquè s'hi troba el germen de la raó crítica. I arribem així al que un altre intel·lectual, en aquest cas marroquí, Mohamed Abed al-Jabri, autor de Crítica de la razón árabe, diu: el pensament arabomusulmà contemporani és, en el seu conjunt, un pensament ahistòric i mancat del menor sentit de l'objectivitat. Resumint: la gran majoria de la població musulmana no ha tingut accés a la seva pròpia història. I aquest és un problema central. ¿Com hem de transmetre als nostres fills el que no sabem? O, si seguim el raonament d'Arkoun, allò no pensat. Aquest és un problema dels musulmans. No reconèixer-ho és seguir habitant en la foscor, en el buit.

En segon lloc, i ja de tornada a Europa, l'exclusió dels fills dels emigrants i la islamofòbia són realitats incontrovertibles que s'estan gestant des de molt abans de l'11-S i que s'han anat agreujant amb cadascun dels terribles atemptats terroristes que s'han anat succeint.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'escriptor Hanif Kureishi relata en el seu llibre Soñar y contar com el va sorprendre, després de la fàtua contra Salman Rushdie arran de la publicació del seu llibre Els versos satànics-que alguns veuen com el principi d'aquesta infernal deriva d'odi en què estem sumits- veure com gent jove, criada a l'Anglaterra laica, girava la vista cap a una classe de fe que els negava els plaers de la societat en què vivien. L'islam, deia, era una manera especialment ferma de dir «no» a tota mena de coses. L'islam els donava una identitat que mirava de fer més suportable el sentiment d'humiliació del racisme i l'exclusió. El gihadisme omple un buit identitari.

Psicòleg i escriptor.