En femení

Dilluns passat, milions de persones es van estremir al sentir les paraules que Patricia Arquette va pronunciar sobre la igualtat de gènere a l'escenari del teatre Dolby de Los Angeles amb l'oncle Oscar entre les mans. Crítiques i elogis li van caure a la mateixa velocitat. Les xarxes socials, sense distància temporal, van trigar pocs segons a estar on fire per catapultar Arquette a l'olimp o a l'infern més profund. Les seves paraules van donar la volta al món i els mitjans van decidir donar-li el titular de la notícia. La llàstima és que a alguns la seva anàlisi els porti a situar l'acte de l'actriu en una moda o en un discurs desafortunat perquè va col·locar la lluita de la igualtat per a tots sense distinció de raça o orientació sexual. ¿Han servit aquestes apreciacions per desacreditar l'acció d'Arquette o posar-la en quarantena? Segurament molts es van donar per satisfets. És veritat que les seves paraules no han canviat el món, però per trobar el camí cal posar-se a caminar, i ella, com moltes altres dones, ha deixat el concepte feminista i ha passata l'acció en femení.

Una de les dones més respectades, Meryl Streep -la reina del cel·luloide americà-, va saltar de la seva butaca per aplaudir i victorejar el gest de la seva col·lega. Va ser una altra imatge; la d'una dona efusiva donant suport a la dona que acabava de guanyar-li la partida emportant-se'n l'Oscar... Més enllà de la competició, es va situar la germandat en l'acció de deixar de ser menys i començar a ser iguals. Dir «no sóc feminista perquè estimo els homes» és no entendre ni mitja lletra de la paraula. És permetre que el discurs invasiu masculí impedeixi el desenvolupament ple dels drets de la dona. ¿Que potser a un home se li pregunta com porta la conciliació entre la seva vida personal i laboral? ¿Que potser el mal humor en ells es relaciona amb la freqüència que practiquen sexe?

Conviure en igualtat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Podria seguir una interminable llista de centenars de «¿potser...?». De límits imposats, de culpes per desitjar conviure en igualtat. Prefereixo centrar-me en l'acció en femení i recordar que no hi ha un camí per ser i desenvolupar-se com a dona, perquè no s'és menys ni més pel gènere, i poder pronunciar sense por -com Beyoncé- la paraula feminista sense que em tremoli la veu i em neixi l'orgull i no la culpa. René Whitherspoon amb el seu «som més que els nostres vestits»; Emma Watson insistint amb el seu HeforShe o Cate Blanchett preguntant «¿això també els ho feu als tios?», després de ser recorreguda de cap a peus per una càmera...

Totes van actuar en femení dins d'una realitat de supremacia masculina; en una indústria/món que escriu i descriu la dona perquè sigui imatge de l'home sense importarli perdre's aquesta apreciada altra meitat de la realitat: la dona.