El dret a tornar a començar

L'anunci del president Rajoy de tirar endavant una llei de segona oportunitat és sens dubte una bona notícia, encara que no poc esperada. Des de l'Advocacia Catalana fa més de cinc anys que reclamem aquesta llei. Sembla que finalment han recollit la nostra petició, però haurem d'estar amatents a com es desenvolupa per tal que, no només doni sortida als que ja han perdut tot el seu patrimoni, sinó també als que el perdran si no es regula de forma adequada el sobreendeutament de les famílies. M'explico.

A l'Estat espanyol, quan una empresa té problemes financers i s'arruïna, té dret a presentar un concurs de creditors. Si l'empresa és viable i pot prosperar, seguirà funcionant i se li permetrà pagar el deute en diversos anys; si l'empresa no pot prosperar, tancarà i es podrà constituir una nova empresa, començant de zero. En aquest mateix país, amb la legislació actual, quan una persona té problemes financers i s'arruïna, també pot presentar concurs de creditors, però no pot morir i tornar a néixer: una persona ha d'esperar un llarg i feixuc procés judicial i, amb molta sort i si els bancs i la resta de creditors són amables, el màxim que podrà assolir seran facilitats de pagament. Però no pot tornar a començar de zero, com si fos una empresa, perquè els deutes que li han quedat pendents el perseguiran fins que els liquidi (o el liquidin a ell). I si no pot fer front al deute ni en 5, 10, 15, ni en 100 anys, aquesta persona quedarà sentenciada a una cadena perpètua econòmica amb la societat, quan l'únic delicte que ha fet ha estat endeutar-se en època de crisi. Finalment, si la persona en qüestió aconsegueix tirar endavant i troba feina, el sou li serà embargat durant tota vida, fora que opti per l'economia submergida, a la qual es veurà abocat pel mateix sistema.

Perquè les persones i famílies que han estat víctimes de la crisi puguin sortir d'aquest cercle viciós, fa anys que des de l'Advocacia Catalana reclamem una llei de segona oportunitat. No es tracta de cap invent: A Europa ja existeix en tots els països del nostre entorn, i també als Estats Units; i ha demostrat sobradament la seva eficàcia. Fins ara, a Espanya només s'ha actuat sobre l'economia financera, deixant de banda l'economia familiar. S'ha actuat pensant que les entitats bancàries no podien caure, però no s'ha actuat ajudant les persones, que sí que han caigut. Persones i famílies senceres. Les dades judicials de la crisi són tan clares com dures: des de l'any 2009 fins al 2013 s'han presentat als jutjats de tot l'Estat un total de 439.005 demandes hipotecàries. Falten les dades del 2014, que faran que superin, de llarg, més de mig milió de demandes hipotecàries. D'aquests procediments judicials en trobem alguns que afecten  empreses, que han perdut locals de negocis, naus industrials o alguna promoció a mig fer; però també trobem moltes demandes que afecten famílies senceres que han perdut el seu habitatge. Del grup de les empreses cal recordar que, si l'empresa és petita, les famílies també solen avalar les operacions bancàries; per tant, la demanda hipotecària es fa sobre l'empresa i la família; precisament, en aquests darrers casos, les empreses perden l'immoble i les famílies es queden amb el deute que l'immoble subhastat no ha cobert.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

També tenim dades del fracàs del sistema judicial a l'hora d'ajudar les famílies: des del 2009 fins al 2013, només s'han presentat 4.714 demandes a tot l'Estat, on les persones o famílies senceres demanaven un concurs, és a dir, sol·licitaven permís per poder renegociar el deute, per salvar el seu patrimoni o la casa. I, per cert, des del novembre del 2012, aquestes persones que demanen ajuda i que han presentat demanda en un jutjat mercantil, si no disposaven de justícia gratuïta, han hagut de pagar taxes judicials, que no són precisament barates.

No podem permetre que les persones entrin en una roda de deutes, interessos i capitals inassumibles, feina que no troben i necessitats bàsiques per viure que no tenen garantides. Qui ha perdut la feina, l'habitatge i segueix endeutat entra en un túnel de difícil sortida. Passa a viure al marge de la societat. Els que ara només aspiren a ser clients dels castigats serveis socials dels ajuntaments tenen el dret a deixar de rebre ajudes i a poder valer-se per ells mateixos. És una qüestió de dignitat. Cal buscar com fem seure en una mateixa taula la persona que està endeutada amb l'entitat financera que li reclama el deute. Que la família, amb el seu advocat, pugui tractar de tu a tu amb l'entitat financera. D'això es tracta. Hem de donar a les persones el dret a tornar a començar. President del Consell de l'Advocacia Catalana.