L'endemà

Diu que ho ha fet. Es va ficar al llit sense protecció amb un noi desconegut carregat de bells gens, li va mentir, i ara espera que la Naturalesa segueixi el seu curs, si no és massa tard. Al costat de les gerres de cervesa hi ha la pastilla de l'endemà que no s'ha pres. La va comprar perquè, al confessar-l'hi a un amic, ell li va dir maligna egoista, desconsiderada inconscient, i en aquell moment li va semblar que tenia raó. Però després s'ho va repensar. El món està ple de pares que no saben que ho són.

Una de nosaltres comenta que, si la Naturalesa és sàvia, no cal que es prengui la pastilla perquè no està embarassada. «¿Ho dius per la meva vellesa, l'alcohol i els mals costums?», respon mentre s'encén un cigarret. Una altra de nosaltres vol saber per què ara. «Perquè tard o d'hora voldré una criatura, i ara és un bon moment».

¿Un bon moment? No, és clar. No ho és mai, i totes ho sabem. Les nostres vides fan equilibris sobre una inestabilitat permanent de sous fluctuants, horaris estranys i relacions insegures. I ens excusem dient-nos que, almenys, som assenyades i no ho farem més difícil encara mentre redoblen els tambors.

Aquest excés de consciència es converteix en por, en el meu cas, encara que ho disfressi de prudència o seny. No he pres drogues, no he practicat sado, no he participat en intercanvis de parelles, i ara ni em passa pel cap tenir fills. Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més pobresa infantil després de Romania, i prop de 50.000 nens pateixen malnutrició a Catalunya. Em puc passar una setmana menjant arròs o fins i tot oblidar-me que he de menjar, però no suportaria aquesta responsabilitat sobre una altra persona. I a més, segons tinc entès, m'angoixaria sempre per aquesta altra persona. Tindria por que li passessin totes les desgràcies que li poden succeir, com per exemple, educar-se amb la LOMCE. També tindria por per mi mateixa.

Recordo un títol d'Enrique Vila-Matas, Hijos sin hijos. Penso que en cadascun de nosaltres hi ha un nen. Penso que, mentre els teus pares segueixen vius i tu no tens descendència, aquest nen mana. Plora quan alguna cosa no li agrada, pica de peus a terra enrabiat, riu amb les pessigolles, s'amaga sota el llit; els seus dimonis són infantils. És un dèspota de les teves emocions i sovint també de les teves decisions. Penso que aquest nen es mor quan ho fan els teus pares, i es transforma en el teu fill quan en tens. Que cursi que sóc. En el llibre, Vila-Matas hi explica una història «en què aquest país apareix més aviat com una terra pobra i desheretada, sense gaire futur, gairebé erma». Ho va escriure l'any 1992. Penso en l'esterilització d'aquesta terra.

Ella està dient: «El pitjor de tenir fills no és tenir-ne en si, sinó el calvari de prendre la decisió de tenir-ne. És una decisió massa boja i transcendental perquè una persona del segle XXI amb els peus a terra pugui prendre-la, així que les criatures es tenen per accident o no es tenen».

Potser aquesta és l'única manera de garantir l'espècie: mitjançant un punt de frivolitat i un altre d'alienació, possiblement provocat per aquell mite anomenat rellotge biològic. Potser la raó és un regulador per controlar la superpoblació, i la bogeria forma part de l'instint de supervivència. Racionalment sabem que la vida no té sentit. La conclusió racional a això seria: així doncs, ¿per a què viure?

Ens hem d'inventar un argument: l'amor, la felicitat, Déu o la pròpia obra no estan malament, són trames interessants que exigeixen un plantejament, un nus i un desenllaç. Però cap d'aquests arguments és tan eficaç com la procreació. Ningú se sent tan realitzat com quan té fills, perquè inicia un cicle semblant al seu i al de tota la Humanitat. Aleshores, per fi, creu que entén el sentit de la vida.

O ho creu durant una estona. Després passa com a Boyhood, que quan el fill va a la universitat, la mare es pregunta si la vida només era això.

La vida només és això. I és l'hòstia. «No ens hem perdut cap de les coses que molen d'aquesta vida», diu la nostra amiga mentre demanem una segona ronda, «¿ens perdrem la maternitat, quan tothom coincideix que és la millor de totes?».

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

La meva teoria és que ser pare o mare no és tan bonic com ho pinten. El que passa és que els pares i les mares t'envegen perquè tu segueixes sent lliure, pots anar al cine quan et dóna la gana, llegir fins ben tard, pensar només en tu. I per això et juren que és meravellós, perquè caiguis en el parany i hipotequis la teva llibertat. «A més, Rajoy repartirà xecs a les famílies monoparentals, ¿no?». Crec que només a les que tinguin dos fills. «Llavors espero que siguin bessons», sentencia.

Brindem perquè sempre ens puguem prendre les coses amb aquesta lleugeresa. Al capdavall, la vida només depèn que la convencem o no perquè es prengui la pastilla de l'endemà.