Rosa Novell: la llum en la foscor
Rosa Novell va sortir a escena. Més prima, els cabells curtíssims, elegant, presumida com sempre, més humana que mai, fràgil i cega. Va tornar a pujar als escenaris al novembre fent 'L’última trobada' de Sándor Márai. La malaltia havia fet estralls en el seu cos. La seva ànima s’havia revoltat. I ara que havia perdut la visió, desprenia una llum interior més blanca. Només una gran actriu com ella podia aconseguir que el públic deixés de veure la Rosa que lluitava contra un càncer i cregués que era la vella mainadera Nini.
Conscient de la malaltia, repetia quan la premiaven, que mai ningú la trauria del teatre. Era una dona d’aquelles que en diem lluitadora incansable, que empenyia i es desgastava a cada nou projecte que feia, també en la direcció. Al teatre s’ho va passar molt bé. I confessava, al final dels seus dies, que en silenci també hi havia patit.
Notícies relacionadesAl novembre, als premis Butaca, quan li van atorgar el premi honorífic que duu el nom d’una altra gran dama que ens va deixar massa d’hora, Anna Lizaran, va poder sentir l’escalf del públic. Estimar és el més important, deia. Després, l’Acadèmia del Cinema Català la va nomenar membre d’honor. No hi va poder ser, però va saber que l’admiràvem, que l’estimem.
Va morir ahir a la tarda. Jove. Seixanta-un anys. Personalment, em va produir un fort impacte l’any 1990 protagonitzant una dona que veia passar la seva vida en una nit a 'Restauració', que per a ella havia escrit el seu amor, Eduardo Mendoza. Va ser llavors que vaig pensar que quan algú sol omple l’escenari, ens fa sentir la buidor quan abaixa el teló.
