No puc evitar sentir-me afectada quan en determinats fòrums polítics escolto que "a partir d’ara cal promoure la meritocràcia per damunt de la paritat". Com si el mèrit estigués renyit amb ser dona. O com si hi hagués alguna classe d’incompatibilitat entre ser dona i accedir en condicions de normalitat al lideratge de les organitzacions polítiques. Dit d’una altra manera, és com si la irrupció de les dones en l’alta direcció dels partits polítics o de les organitzacions polítiques depengués de la concessió efectuada per algú que ja hi era i tenia el poder d’admetre’t.
Aquest comportament, més propi dels clubs privats, curiosament, es fa més significatiu quan es produeix en el sí dels partits. Es tracta de comportaments que tenen molt a veure amb l’anomenada “partitocràcia” o forma plutocràtica de governar les organitzacions polítiques.
Aquesta qüestió, ben sabuda per tota la generació d’amigues que avui passem el rubicó de la vida, em mou a haver de confessar un cert neguit que m’ha produït la notícia que aquest cap de setmana girarà entorn de la Joventut Nacionalista de Catalunya. La JNC, organització política juvenil importantíssima al nostre país, que va néixer a la Segona República espanyola i va ser represa a partir de l’any 1980 per molts joves compromesos amb la causa catalana des de moltes files polítiques i principalment de CDC, celebra el seu Congrés bianual.
En aquesta organització, m’hi he emmirallat durant tota la meva joventut fins al punt se sentir-la com una segona família i, quan m’hi vaig incorporar a la seva direcció, només dues dones hi havia. Malgrat tot, en favor seu, he dir que la JNC va considerar sempre justa la igualtat d’oportunitats entre els homes i les dones, avançant-se més de 20 anys a la introducció de la paritat obligatòria en la llei electoral. En aquest sentit, l’organització va promoure la visibilitat de les dones en l’alta direcció de l’organització, fent-la paritària. I això, realment es va assolir per la feina de moltes dones però sobretot, per la comprensió i convenciment dels dos líders d’aleshores, Josep Rull i Carles Campuzano.
Vam concloure que, malgrat considerar legítima la finalitat d’assoliment de la igualtat efectiva entre homes i dones en el lideratge polític, resultava raonable l’aposta pel règim de discriminació positiva fins assolir la composició equilibrada dels gèneres en un mínim del 40% de representació de qualsevol dels dos. Des d’aleshores, la JNC ha pogut exhibir no només un sentit d’avançament al que va resultar obligat per llei electoral a partir de l’any 2011, sinó de justícia i equitat que ningú pot refutar-l’hi.
Què pot estar passant quan després de transcórrer més de dues generacions i d’haver assolit fins i tot el lideratge de l’organització per una dona, acceptem que dels 21 membres de la nova direcció de la JNC pendents de decidir aquest cap de setmana, només s’hi integraran 3 dones.
Només una cosa pot estar passant: un més que qüestionable retrocés que significa tan sols un 14,3% de dones quin talent, si no es centrifuga abans d’hora, podrien incorporar-se al futur de Catalunya.
Crec que un nou Estat català no pot permetre’s una pèrdua i un actiu tan necessari com important. Perquè si parlem de sobirania, ho hem de fer amb majúscules. Sobirania és democràcia. I no podem permetre que alguns vicis de la partitocràcia les desplacin.
No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat democràcia. Els estils de lideratge masculí i femení, clarament complementaris, són representatius de l’acció i de la persuasió. De la transacció i de la transformació. De l’exercici del poder i de l’autoritat. De la gestió i de la comunicació. De la protecció i de la solidaritat. I, així fins a una infinita alternança de mots, tots ells igualment necessaris per a la vida en comú. CDC ha de promoure en els propers mesos molts i profunds canvis. Pot fer-ho sabent que les futures generacions es comprometen activament en aquests nobles objectius o, fer-ho, amb la incertesa de no haver sabut explicar prou bé la necessitat de la igualtat d’oportunitats que tant reivindica la societat catalana actual.
Notícies relacionadesApostar per gestos clars que ens determinen com a organitzacions polítiques modernes amb capacitat de trencar esquemes propis de la transició catalana, seria al meu entendre, el més prioritari durant aquest proper cap de setmana.
I aleshores, ens hem de preguntar, on sou dones joves?
