Els enigmes d'Aena

L'oferta pública d'accions d'Aena que ha fet el Govern espanyol, fins ara el seu únic propietari, ha sigut un èxit. El 49% dels seus títols han passat a mans d'entitats o individuals privats que han hagut de donar molts cops de colze per obtenir una part del pastís. En aquestes primeres setmanes la Borsa recompensa sobradament els blaus rebuts amb una cotització molt per sobre del preu que van haver d'abonar. Al senyor Montoro els més de 4.000 milions d'euros ingressats li aniran de perles per quadrar els seus comptes anuals tan estretament vigilats des de Brussel·les.

L'actual estructura d'Aena no permet deixar la seva gestió en mans privades. Dels 46 aeroports i dos heliports que integren la seva xarxa es poden comptar amb els dits d'una mà els que donen beneficis. La majoria requereixen litres de tinta vermella per expressar els seus resultats. Si, com emfàticament proclama l'actual Govern, és impensable desmembrar la seva actual estructura, ja no es pot fer un segon pas cap a la privatització, ja que comportaria la pèrdua de la majoria per part del sector públic. La configuració actual d'Aena és incompatible amb la lògica de la gestió privada.

Als titulars privats de les accions els correspon el paper de convidats de pedra. Com a minoritaris hauran d'acatar les decisions del soci majoritari, l'interès del qual no és el benefici sinó el manteniment d'un projecte que té en la seva base prioritats polítiques que prevalen sobre la rendibilitat. Per assegurar als minoritaris que els seus interessos no seran en excés sacrificats en nom d'altres fins, el Govern ha assumit alguns compromisos. El primer és que com a mínim la meitat dels beneficis serà repartida com a dividend. El segon és que les actuals tarifes aeroportuàries seran inamovibles fins al 2025, cosa que evita tota temptació de jugar amb elles per guanyar vots o per acontentar els barons autonòmics.

Aquestes promeses poden ser suficients per tranquil·litzar els petits accionistes individuals, acostumats que els drets polítics que legalment poden exercir a través del vot siguin de fet paper mullat. Entre una acció i una obligació no hi veuen grans diferències des del punt de vista de la participació en la gestió d'una societat anònima. Per tant si infereixen que un monopoli com Aena, amb els compromisos relatats, pot donar-los una rendibilitat més atractiva que la renda fixa, és lògic que acudeixin a l'oferta pública de venda com mosques a un pastís de dolça mel.

Més estrany és que també grans grups financers es barallessin per quedar-se amb paquets substanciosos de les accions ofertes. La idea del Govern era constituir el que es coneix com un nucli dur de tres grans accionistes que, al seu torn, tinguessin experiència en la gestió aeroportuària i poguessin assessorar, i fins i tot supervisar, els servidors públics responsables de la gestió. Una mica menys de la meitat del 49% del capital en venda ha acabat a les seves mans, suposo que amb el compromís de mantenir-se com a socis estables i allunyar-se de tota especulació amb els títols adquirits. Finalment aquest nucli dur està constituït per Ferrovial, encarregat de la gestió de diversos aeroports britànics, la família March i --¡oh, sorpresa!-- un fons d'inversions estranger amb un nom que evoca fins benèfics: The Children's Fund.

Desconec els tractes entre aquests tres components del nucli dur i l'accionista majoritari. La famosa transparència no sembla encara haver arribat a les pistes d'enlairament o d'aterratge. Però costa creure que Ferrovial, per exemple, amb la seva potència i el seu know-how es resigni al paper de comparsa o fins i tot d'assessor àulic i es limiti a tallar el cupó del repartiment de dividends. La seva ambició, lògicament, és remenar les cireres i, si és possible, en exclusiva. Això només pot passar si hi ha un canvi en el criteri del Govern o bé si els vaivens electorals tenyeixen la Moncloa d'un color polític diferent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La solució actual és inestable. És cert que ha permès millorar el balanç d'Aena i reduir l'endeutament que, a parer d'alguns experts, era massa elevat. Segons sembla, qui més va pressionar a favor d'aquesta solució va ser l'actual president de l'organisme aeroportuari. Suposo que, en part, per veure-hi la clau per aconseguir certa independència davant l'Administració i alliberar-se de les pressions que pogués exercir per guanyar vots. Però també sorprèn l'aparició de notícies que comparen la gran diferència que hi ha entre els sous que perceben els alts executius, considerats funcionaris de l'Estat, amb els d'entitats similars privades que funcionen a l'estranger. En qualsevol cas segur que l'operació Aena encara no ha finalitzat. Tot està massa agafat amb pinces.

Economista