La gestió dels assumptes públics
Les mil formes de la corrupció
L'enviliment per part de polítics ofereix pràctiques molt més rendibles que el 'tres per cent'
La repetició quotidiana de notícies sobre les corrupteles del tipus del tres per cent ens ha portat a pensar que tot es redueix als beneficis obtinguts a canvi de contractes fraudulents. No és així; la corrupció té mil cares i algunes de les seves formes són molt més rendibles que els contractes.
Formes que acompanyen els polítics des del seu accés inicial al poder fins a més enllà del seu retir. En un llibre pòstum, Corrupción y política, Javier Pradera ens explica com els polítics del PSOE li van agafar gust als «privilegis del poder» després de la seva victòria en les eleccions del 1982, acompanyada, l'any següent, pel triomf en les municipals i autonòmiques. L'estiu del 1984 Felipe González va fer un creuer amb l'Azor, el vell iot del Caudillo, mentre que Alfonso Guerra utilitzava un avió militar per tornar de les seves vacances a l'Algarve. Un simple aprenentatge.
Una nova i interessant modalitat és la dels funcionaris dels bancs que passen a un càrrec polític finançats per les seves empreses. Alguns grans bancs els paguen premis en efectiu, com Lazard, que va abonar més de sis milions a Rodrigo Rato quan va venir a presidir Bankia i que ha donat 21 milions de dòlars a Antonio Weiss al passar a conseller del secretari del Tresor dels Estats Units. Altres, com Citigroup, actuen més discretament i abonen complements a les pagues inferiors del nou càrrec, «cosa que porta a preguntar-se per a qui treballen realment aquests funcionaris del Govern».
La corrupció acompanya els polítics fins a després que han deixat el poder, com ho revela la seva modalitat més rendible, la porta giratòria. Mentre estan en actiu, amb l'atenció pública fixada en les seves actuacions, els polítics estan obligats a contenir-se; però al passar al retir res els impedeix treure profit de les seves capacitats com a aconseguidors, basades en els llaços d'influència que conserven i en els molts favors pels quals els polítics en actiu estan en deute amb ells.
El cas dels dos exministres d'Afers Estrangers britànics enxampats recentment en una trampa per suposats empresaris xinesos ens dóna una primera estimació del cost dels seus serveis d'aconseguidors: 6.000 euros al dia. És evident que les tarifes de polítics de primera fila, que solen intervenir en negocis de més abast, deuen ser de quantia superior. I a això hi hem d'afegir, a més, que, segons Matthew Yglesias, si el polític és un personatge que ha acabat sent universalment menyspreat pels seus conciutadans, la seva cotització augmenta, perquè demostra que es tracta d'algú disposat a qualsevol baixesa per fer un bon negoci.
Un exemple el tenim en el cas de Tony Blair, l'antic dirigent socialista de la Gran Bretanya, que reuneix aquest mèrit addicional de ser menyspreat pels seus conciutadans per l'evidència de la seva misèria moral. Segons un dels seus antics consellers, Geoff Mulgan, en notícies que agafo d'un llibre d'Andrew Sayer, Blair va rebre 3,5 milions de lliures esterlines a l'any com a conseller de JP Morgan, mig milió de Zurich Financial, un milió com a assessor de Kuwait i quantitats no revelades com a conseller personal de la dinastia reial de Kuwait i de la dictadura del Kazakhstan, així com de l'empresa financera de capital risc Khosla Ventures, que té la seu a Menlo Park, Califòrnia, i que se suposa que controla un capital inversor d'uns 1.300 milions de dòlars.
Notícies relacionadesLa diversitat d'aquestes activitats aporta seriosos dubtes sobre la naturalesa dels serveis que Blair pot oferir. Es pot suposar que aconsella políticament la família reial kuwaitiana o Nursultan Nazarbàiev, que domina el Kazakhstan des que el 1989 va ser nomenat primer secretari del Partit Comunista de la llavors República Socialista Soviètica del Kazakhstan i que des del 1991 és president de la República, reelegit una vegada i una altra (l'última va ser el 2011, per cinc anys més). Però ¿de quina naturalesa poden ser els serveis que ofereix a JP Morgan o a Khosla Ventures? No deu ser per la seva experiència a dissenyar productes financers, afirma Geoff Mulgan.
No tenim una informació semblant sobre els mèrits pels quals cobren habitualment José María Aznar (poc més que les notícies sobre l'1% que demanava a Abengoa per la seva mediació en una venda d'armes al seu amic Gaddafi) o Felipe González (que va confessar que s'avorria al consell de Gas Natural Fenosa, on pel que sembla rebia 500.000 euros com a vocal no executiu, cosa que indica, com a mínim, que la resta dels seus ingressos li permeten prescindir d'aquests). Però el coneixement que tenim de les seves capacitats intel·lectuals, fàcil de comprovar llegint els seus respectius llibres de memòries, fa pensar molt al voltant de la naturalesa dels seus serveis. Historiador.
