He sentit més d'una vegada gent de la tercera edat parlar de la fragilitat amb la qual els pares inexperts tracten els seus fills, no ho fan per mofar-se'n, sinó que ho comenten amb un lleu somriure de complicitat: "Els tracten com si fossin de vidre, amb por que es trenquin per qualsevol cosa". Una sensació que sembla que el sobiranisme català reprodueix quan veu diputats d'Esquerra i de Convergència i Unió enfrontar-se; vegeu l'exemple que van donar Oriol Amorós i Meritxell Borràs a la comissió pel 'cas Pujol', que va portar el republicà a preguntar-li: "¿Quina contribució ha fet vostè per aclarir res?".
El temor que la complicitat entre aquestes dues forces sigui inalterable és constant i evident. El discurs sobre la sensació d'estancament del procés és aquí, com també la percepció que això, ara mateix, és més un joc partidista que no un moviment que empeny a prendre decisions valentes amb socis poc comuns. En algun moment, CiU i ERC van agafar les regnes del procés erigint-se com les úniques forces que aposten per la construcció d'un Estat, i això no és així. El protagonisme d'aquests partits acostuma a tapar actors importantíssims, com la societat civil sobiranista representada majoritàriament per l'Assemblea, Òmnium, Súmate i moltes altres forces que sempre han apostat per la independència.
El format per poder decidir el futur polític de Catalunya el 27 de setembre no és el millor, però és l'únic que es pot convocar davant de l'actitud inalterable i innegociable del Govern central. Un referèndum amb una resposta doble i sense peripècies, és a dir, amb un 'sí' o 'no', és molt més desitjable, però impossible. Al setembre ens podem trobar amb una Unió que discrepa de l'independentisme i del full de ruta de Convergència, malgrat que encara van junts; amb una Esquerra que intenta cobrir el missatge social sota la crítica de deslleialtat amb el Govern per no acceptar una llista única, i, a més, amb el full de ruta de la CUP i altres forces independentistes que dubten sobre la possibilitat de concórrer-hi.
Notícies relacionadesSi la lluita partidista va en detriment de l'objectiu comú, és el moment que l'ANC, Òmnium i Súmate facin gala d'exemplaritat i s'uneixin sota un concepte nou. Que facin el mateix que han fet aquests últims anys i que agafin les regnes del procés independentista. Si la llista del president no va funcionar va ser perquè alguns consideraven que CiU s'estava atorgant protagonisme. Així doncs, ¿per què no plantejar-se l'opció de preparar la 'llista del sí' en la qual hi hagi representants de tots els partits i entitats que creguin en la plena sobirania catalana? Al president Mas no li seria difícil d'acceptar, perquè ell mateix va dir: "Puc obrir o tancar la llista de país". Si la societat civil és capaç de presentar una proposta de llista que inclogui un membre de totes les forces sobiranistes parlamentàries i extraparlamentàries, de la Taula de Forces Polítiques i Socials, del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i amb membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, ¿per què no s'hi podria concórrer d'aquesta manera? Seria la llista més representativa, plural i transversal i permetria que la campanya fos de tots, per a tots junts i per un objectiu. I, sobretot, no aniria acompanyada de l'ombra d'un partit que vol gestionar-ho tot.
