Esquerra i Front Popular

Tania Sánchez veu urgent acabar amb «la fragmentació» de l'esquerra i unir-la al voltant d'un projecte comú. Amb les seves actuacions i actituds recents, no obstant, ha ajudat precisament a fragmentar encara més la unitat reivindicada. Sigui com sigui, el que ha escassejat sempre, a Espanya, és una esquerra feta una pinya.  Pinya que, si bé és desitjable, per moltes raons és de consecució molt difícil. Perquè l'esquerra, tant aquí com a fora, pensa i matisa, i les discrepàncies són inevitables.

No puc evitar que, en aquests moments polítics tan crítics i fascinants, em sorgeixi a cada moment el fantasma de la debacle  dels progressistes a les urnes del 1933. Vostès deuen haver notat, com jo,  que cap polític d'esquerres -i hi incloc Podem- ha al·ludit fins ara a la necessitat de formar un nou Front Popular per garantir, al novembre, la derrota contundent del PP.

Fa la impressió que al·ludir a aquesta aglomeració històrica, encara que de passada, és estrictament tabú. La raó, m'imagino, és que la reacció immediata del partit de Rajoy, si es comencés a llançar una proposta en aquest sentit,  seria d'alegria. Seria així perquè li permetria cridar l'atenció de la seva clientela sobre l'imminent perill de la lluita pel poder d'una versió posada al dia del nefast complot judeo-maçònico-moscovita responsable, segons el dogma neofranquista, de la guerra civil, i dedicat ara, una altra vegada, a la destrucció  de la sagrada unitat nacional i altres valors patris.

La Segona República va heretar el 1931 una situació econòmica tan desastrosa o més com la que al llarg dels últims anys ha anat atribuint el PP a Zapatero (i això que el frenesí del totxo va començar sota el mandat d'Aznar amb la liberalització del sòl).  Malgrat això, el nou ordre republicà de 1931-1933, inspirat en els ideals de la Institución Libre de Enseñanza que avui alguns estan recordant amb nostàlgia (es tracta del centenari de la mort de Francisco Giner de los Ríos), va fer en dos anys més per la instrucció pública espanyola que el que s'havia aconseguit en els 40 anteriors, a més d'iniciar múltiples programes per millorar la qualitat de vida dels menys afavorits. No podem oblidar -no hauríem de fer-ho mai- les gairebé 7.000 escoles creades llavors. Però tot va començar a desfer-se amb els comicis  del 1933 i la victòria de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas),  la ingent coalició reaccionària dirigida per Gil Robles (vegeu Paul Preston, La destrucción de la democracia en España). Com sempre, la dreta en bloc i l'esquerra dividida en un caos de fragments.

Al llarg dels dos anys següents els successius governs de l'anomenat Bienni Negre van procedir implacablement, com se sap,  a  demolir la legislació progressista.

Davant tants atropellaments va començar a poc a poc a imposar-se el seny a l'altre costat, perquè era obvi, fins i tot per als més obcecats, que sense un pacte d'esquerres la dreta tornaria a guanyar la vegada següent. Per fi va ser possible l'acord; però, com es veuria després, massa tard. El dany ja estava fet; la conspiració, en marxa, i la crispació, la violència  i la por s'havien convertit en  pa de cada dia.

Com els governs del Bienni Negre,  el PP  ha fet un agosarat desmantellament del passat, amb l'esforç sempre posat en la privatització. Les conseqüències -per als valors cívics, públics, per a la cultura, per a la investigació- han sigut nefastes.  En molts moments el Parlament s'ha convertit en un espai  d'injúries, de gestos desdenyosos. Fins i tot amb algun insult en veu baixa als assassinats rojos i les seves famílies (ja he cridat l'atenció des d'aquí sobre el silenci sorollós del PSOE i de Podem al voltant de les 130.000 víctimes encara en cunetes i fosses comunes). Paguem als nostres representants  perquè, entre altres coses, debatin entre si, davant de nosaltres,  de manera civilitzada, serena, raonable. No vaig sentir mai Zapatero insultar els seus adversaris. No li vaig veure mai un rictus de menyspreu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Amb l'espasa de Dàmocles sobre el cap, el PP està rabiós. Sap que molt aviat se li acabarà el xollo. Jo, mentrestant, espero que, com al final del Bienni Negre, les forces progressistes d'aquest país es vagin posant d'acord perquè al novembre es produeixi el canvi  decisiu que es necessita. En moments en què s'ensorra el bipartidisme, la responsabilitat del PSOE és immensa.  Ha d'estar disposat a pactar, amb Podem i altres, per ser l'espina dorsal indispensable d'una  nova política de progrés, amb l'èmfasi sobre la cosa pública, els valors cívics i la cultura. Mentrestant, per començar, vegem quins resultats ens proporcionen els pròxims idus de març.

Escriptor.