Fer front al temporal
La tensió entre CDC i UDC ha tornat a créixer aquests últims dies, malgrat la voluntat de suavitzar posicions aquest cap de setmana. Mentre els convergents estan pendents d'ampliar el suport al full de ruta cap a la independència, la indefinició d'Unió provoca urticària als socis. Ara bé, com si fos un bumerang, cada vegada que els convergents exaltats ataquen Josep A. Duran i Lleida, el partit democristià plega veles al voltant del seu referent històric. Duran, ara per ara, és un actor secundari i amortitzat del sistema polític català, un sistema d'actors que, d'una manera o d'una altra, s'apunten al carro de la renovació política [sic] –vegeu algunes de les lectures de l'últim CEO– o interpreten els resultats de les enquestes, majoritàriament, en clau independentista (o unionista). En aquest context, la posició del líder democristià queda totalment desdibuixada.
No obstant això, la tensió en el si de la Federació complica la vida als d'Artur Mas fins a arribar al 27 de setembre. El capital polític que el president va aconseguir quan va sortir airós de la consulta del 9-N li va donar aire, però ara les guerres internes debiliten clarament CiU. Entenc que, des dels sectors més independentistes de CDC, la poca ambició nacional (oficial) d'UDC és una pedra en el projecte polític compartit; tanmateix, també cal pensar que cap dels dos partits, ara per ara, voldria afrontar unes eleccions catalanes per separat: els números no sortirien i, actualment, la tàctica continua sent important per afrontar el dia a dia.
Notícies relacionadesMentrestant, ERC s'ho mira des de la distància amb més optimisme, perquè sap que ha pacificat el partit –ja era hora–, ha recolzat el principi d'acord per al full de ruta i té els experts que volia al costat de l'Executiu de Mas per fiscalitzar les estructures d'estat. Una mica més d'escenografia per al 27 de setembre, perquè el cert és que CiU i ERC ja fa temps que intenten treballar conjuntament per sortir amb el cap ben alt de l'anomenat 'procés sobiranista'. No obstant això, queda clar que les enquestes ja no els són tan favorables: a dia d'avui, Oriol Junqueras no es podria erigir com a president i la igualtat que ha mostrat el CEO (31-32 diputats cada partit) tampoc ajuda a definir clarament qui seria el nou líder, amb el permís de la CUP, que acabaria d'ajustar la majoria absoluta independentista al Parlament nou.
L'enrenou electoral dels pròxims mesos (andaluses, municipals, catalanes...) és un escenari poc beneficiós per als interessos independentistes. La independència és un projecte polític ambiciós, a gran escala i que il·lusiona. Un procés que requereix tanta dosi de seny com de rauxa i, sobretot, capacitat d'anar tots a l'una. La proposta de llista unitària va caure de seguida, però ara falta amplitud de mires per consolidar consensos nous, potser menys evidents però igualment necessaris per arribar a bon port. La mar estarà remoguda fins al setembre, hi haurà tempestes, llamps i trons. Però el vaixell independentista –encara que estigui capitanejat per més d'un patró– hauria de trobar l'estabilitat necessària per afrontar aquesta travessia. Estabilitat per estructurar propostes programàtiques assenyades i que reforcin el caràcter plebiscitari de les eleccions, per mantenir activa la il·lusió d'aquell que va votar el 9-N i aconseguir recaptar algun vot més que faci indiscutible el resultat final.
