12 contra 2,5 milions
La sentència del Tribunal Constitucional de data 25 de febrer de 2015 sobre la llei de consultes populars no referendàries, fou a més de previsible i extemporània pel moment en el qual es va redactar, inoportuna per a molts, començant per aquells que encara defensen una idea d'Espanya plural i composta per diferents nacionalitats (tal com diu l'article 2 del text constitucional de 1978). Suposo que també genera cert desencís en aquells que constantment cerquen llacunes a l'ordenament jurídic espanyol per tal de fer encabir reivindicacions en benefici de l'autogovern i el reconeixement de Catalunya. Hom pot demanar-se perquè aquest sector es nega a veure quelcom què és evident. Perquè encara avui en dia cerquen escletxes a un sistema que està “atado y bien atado”, un sistema on la darrera i única paraula transcendent en aspectes constitucional és la d'un Tribunal on Catalunya no pinta fava. Entenc que la resposta a aquesta tendència interpretativa extensa a Catalunya és que durant dècades hem hagut de desenvolupar una tècnica al país que ens ha fet acuitar l'enginy i l'astúcia jurídica per tal de com a mínim intentar defensar els interessos del país. Però com diu una dita ben nostrada, que la prudència no ens faci traïdors, i ara que sembla que estem en un moment transcendent hauríem de pensar en gran, en termes constituents i no constitutius. Perquè de res serveix llegir entre línies quan sentència rere sentència ens demostren que de poc valen aquestes lectures en lupa.
Un altre grup que entén aquesta sentència com quelcom inoportú, són els que simplement es defineixen com a demòcrates i que pensen Catalunya té dret a decidir el seu futur polític sense caure en el parany d'haver de reformar un text constitucional del qual els seus intèrprets han expulsat des de fa temps. Aquest grup veu no només que el rol que desenvolupa el Tribunal Constitucional és antidemocràtic sinó que limita les possibilitats d'establir eines de democràcia al conjunt de l'Estat.
La sentència seguint la doctrina jurisprudencial del mateix tribunal, confirma un altre cop, que només hi ha una manera d'entendre Espanya, la seva, la dels 12 membres i la dels qui els ha nomenat. Segons l'alt tribunal Espanyol no es tracta de negar el dret a decidir als catalans, no és una imposició del Nomos al Demos, tampoc és una qüestió de maduresa democràtica, sinó que la part no pot decidir sobre el tot. Pel que fa a la celebrada unanimitat de la sentència al meu entendre demostra la manca de debat al Tribunal en un tema tan sensible com la qualitat democràtica de l'Estat Espanyol i la confiança que tenen les institucions de l'Estat en qui, almenys a la constitució apareix com a titular de la sobirania.
Notícies relacionadesLa comunitat internacional mentrestant es mira ara ja amb cert cansament el cas català i si bé no volen que Espanya i la seva immaduresa democràtica esdevingui un problema en l'àmbit europeu, tampoc entendran que els catalans ens mantinguem en una posició d'indeterminació durant molt més temps. La desconnexió ha començat però per a tot arreu i mentre no es consolidi, l'Estat farà servir totes les eines possibles per defensar els seus interessos, des d'expulsar jutges, a aprovar lleis que atempten contra la nostra identitat i els nostres interessos econòmics. En aquesta tasca el Tribunal Constitucional juga un rol determinant i és ben conscient. Hi ha qui no veu la mateixa hostilitat en aquesta sentència que en la de l’estatut, jo discrepo però potser és una qüestió de perspectives. En aquest sentit si el Tribunal Constitucional ens diu que no podem consultar més enllà dels processos participatius que no valen i si consideren que els trets distintius de la consulta i el referèndum no són de suficient entitat, perquè no vàrem fer un referèndum el dia 9-N, o perquè no assumim que el que va passar va ser un referèndum de debò.
Antoni Abat i Ninet, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Copenhaguen
