El vot ocult
Els israelians i tots nosaltres ens en vam anar a dormir dimarts pensant que les eleccions havien aconseguit un resultat no concloent i ens vam despertar ahir amb una realitat molt diferent. L'escrutini va desmentir les enquestes a peu d'urna. I com que totes coincidien a vaticinar un empat entre el Likud de Benjamin Netanyahu i els laboristes liderats per Isaac Herzog (en aliança amb la centrista Tzipi Livni) només hi ha dues possibilitats: o tots els instituts d'opinió són uns ineptes (cosa difícil de creure) o, molt més probable, hi ha un vot ocult a favor de Netanyahu que els enquestadors no van poder detectar.
El tema no és anecdòtic perquè no deixa de ser un reconeixement del fet que Netanyahu ja tenia molt mala premsa, fins al punt de convertir el suport a la seva figura en inconfessable. El dubte radica ara en si les enquestes de dies abans de les eleccions, que donaven al tàndem Herzog-Livni un avantatge de quatre o cinc escons sobre Netanyahu, també estaven equivocades o eren encertades i el primer ministre va aconseguir in extremis capgirar la situació. Més aviat sembla això últim.
Un estudi detallat de l'escrutini permet constatar que l'ascens del Likud s'ha produït principalment a costa de dues formacions ultradretanes i ultranacionalistes -Habayit Hayehudi, liderada per Naftali Bennett, que representa els colons, i Yisrael Beitenu, del ministre d'Exteriors Avigdor Lieberman- ja que totes dues han patit un considerable retrocés. Netanyhu va ser llest. Va veure el que s'acostava i en els últims dies es va apropiar del seu discurs per vèncer-los al seu propi terreny. ¿Estat palestí? Ni de broma. ¿Els àrabs d'Israel? Una amenaça perquè votaran en massa. Poc importa que un discurs tan racista pugui perjudicar encara més les sempre delicades relacions entre la majoria jueva i la minoria d'origen palestí, amb ciutadania israeliana, que constitueix el 20% de la població. Per retenir el poder tot s'hi val, fins i tot exhibir poc sentit d'Estat.
Netanyahu ha tingut l'habilitat -ja ningú dubta que és un polític molt hàbil- de tornar a posar en primer pla el tema de la seguretat i de convèncer l'electorat conservador que el vot útil de la dreta era el vot al Likud. Que una altra cosa conduiria a un Govern d'esquerres portador de no se sap quants mals. O jo, o el caos. I el context regional facilita que s'entengui el discurs de la por. És un carta infal·lible i Netanyahu la va jugar a fons.
La irrupció de l'exministre Moshe Kahlon com a força imprescindible per formar Govern o el fet que Yair Lapid, tot i haver demostrat ser un pèssim ministre de Finances, aconseguís retenir 11 escons, prova també la demanda persistent d'un espai de centre o dreta moderada.
Des de casa nostra, però també des d'alguns sectors de la societat israeliana, es comet sovint l'error de prendre la part pel tot. Ens relacionem amb les elits intel·lectuals i professionals, sectors laics i progressistes, cosa que s'ha anomenat la bombolla de Tel Aviv (els laboristes van aconseguir en aquella ciutat el 34,27% dels vots davant el 18,19% del Likud, i l'esquerrà Meretz va obtenir-ne el 13,02%). Però ens oblidem que Tel Aviv no és el conjunt del país. I l'esquerra, en general, haurà de reflexionar molt a fons sobre les causes del seu fracàs.
