Ningú es manifesta per les patates fregides
La galeria Francesc Mestre de Barcelona va presentar dijous passat una exposició de dibuixos i gravats de Josep Obiols, artista noucentista, pare del que va ser líder del socialisme català Raimon Obiols. Com a mínim, tots hem vist una de les seves obres més insignes, que és el cartell fet el 1922 per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on s’hi veu un escolar anant a classe amb una carpeta sota el braç i una bandolera groga penjant de la seva espatlla.
Amb el cartell d’Obiols penso en Teresa Solà, una mestra del meu poble de Breda que es va dedicar a fer classes clandestines de català a casa seva durant el primer franquisme, a les que assistien un grupet de nois que se’n van recordar tota la vida. Penso, també, amb els mestres de català formats per Òmnium Cultural durant el tardofranquisme i en els pares castellanoparlants que van lluitar per la immersió lingüística perquè la veien com una oportunitat per als seus fills. Els catalans del nord de La Bressola, els membres d’Escola Valenciana i el professor mallorquí Jaume Sastre, que va fer una vaga de fam per defensar una educació digna en català.
La militància per l’escola catalana té, doncs, molts anys i això no és cap bona notícia. No existeix a França una militància per l’escola en francès, ni a Anglaterra una militància per l’escola en anglès, de la mateixa manera que no hi ha manifestacions defensant la llei de la gravetat ni l’existència de les patates fregides. Ningú milita en servei de la normalitat si no es viu una situació anormal.
Notícies relacionadesEl Partit Popular de Catalunya ha posat en marxa, a la seva pàgina web, una campanya per fomentar entre els pares la sol•licitud de cursar l’educació primària en castellà. L’escola, ells ho saben, té un paper important –com el tenen els mitjans de comunicació- quan es tracta de construir una “comunitat imaginada”, parlant en els termes que l’acadèmic irlandès Benedict Anderson va inventar per referir-se a la nació. L’escola fomenta uns referents comuns que fa que el noi de York i la noia d’Exeter es reconeguin com a membres d’una mateixa comunitat, sense ni tan sols haver-se vist mai. Per això els estats han procurat sempre fer-se amb el control dels currículums escolars, com han intentat controlar l’espai radioelèctric.
Però si la qüestió fos només aquesta, el PP, Ciutadans i altres cafres en tindrien prou amb la defensa a ultrança del paper de l’estat en el control del currículum escolar. El que denota, en cambi, aquesta obsessió per l’assumpte de la llengua és que, en la seva idea d’Espanya, qualsevol cosa que difereixi de la realitat castellana és una molèstia que s’ha de resoldre paulatinament. “Soyez porpres, parlez français”, deien rètols en els patis de les escoles del Rosselló. Ara ja no ho diu perquè no és necessari. I jo, per si de cas, ja me n’anava.
