Ser transparent no és banal

En unes afirmacions recents, recollides a gairebé tots els mitjans, el conseller de la Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, expressava algunes reserves sobre la compatibilitat entre l'exercici del poder i el grau de transparència que es reclama en l'actualitat als governs. La qüestió mereix alguna reflexió.

S'hauria de reconèixer, d'entrada, al conseller la valentia d'exposar públicament les seves idees sobre l'assumpte, anant més enllà del que altres potser haurien considerat políticament correcte. I també s'ha d'admetre que les seves preocupacions tenen sentit si del que parlem és de la quantitat de poder que posseeix un Govern. La gastada frase «la informació és poder» al·ludeix al poder que acumula qui té informació i la pot usar sense compartir-la. En aquest sentit, el que confereix poder és l'opacitat, mentre que la transparència, per contra, el disminueix. La qüestió no és menor, perquè -sense entrar, de moment, en altres consideracions- les democràcies requereixen governs forts, capaços de portar a terme els seus objectius amb eficàcia. I per a això a vegades s'han d'imposar altres poders fàctics que, no ho oblidem, privatitzen la informació en profit seu sempre que poden.

Ara bé, la reflexió també ha d'introduir en l'anàlisi criteris qualitatius. La qüestió de la transparència està indissociablement vinculada, en els nostres dies, a la qualitat del poder exercit pels governs. I aquí l'assumpte també ofereix respostes categòriques, però en sentit contrari. Avui tenim pocs dubtes de la relació que existeix entre transparència i bon govern, almenys en dos camps: el combat a la corrupció i la rendició de comptes dels poders públics.

Les nostres societats no han trobat un mitjà més eficaç per limitar la corrupció dels que exerceixen responsabilitats públiques que fer transparents les seves conductes, els recursos que utilitzen i la informació en què basen les seves decisions. Hem après també que l'accountability (responsabilitat) dels governs no es pot confiar a la bona voluntat dels que els integren. El lliure accés a la informació pública per part dels ciutadans, les organitzacions socials, els mitjans de comunicació, és crucial per disposar de governs verdaderament responsables i d'una ciutadania informada a l'hora d'exercitar les seves opcions. La transparència opera com un contrapès per equilibrar l'exercici del poder polític i impedir els abusos d'aquest. Un contrapès indispensable en una democràcia de bona qualitat.

Però la reflexió no es pot acabar aquí. Aquesta argumentació en favor de la necessitat de transparència -poderosa, sens dubte- no traspassa els límits del pensament utilitarista: justifica la transparència pel benefici social que se'n deriva. Però, ¿què passaria -ens hem de preguntar- si, en certs casos, aquest benefici no resulta evident? A això sembla apuntar el conseller quan aplica a la indagació social de certs fets la qualificació de «transparència banal». ¿Què importa -assenyala com a exemple- que un Govern disposi de 25 cotxes oficials o de 50? ¿Quin interès social tenen les xafarderies sobre aquestes coses? La resposta a aquesta qüestió exigeix fer un pas més en l'elaboració del cas de la transparència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest pas implica afirmar que el lliure accés a la informació pública és, al marge que se'n pugui derivar més o menys utilitat, consubstancial a la democràcia. I ho és, ras i curt, perquè aquesta informació no pertany als governs sinó que és de la societat. El Govern la processa, administra i utilitza, però no la pot ocultar perquè no li és donat disposar-ne com si fos seva. Per això el ciutadà no té per què justificar el seu interès a accedir a una informació que li pertany. És el Govern el que ha d'acreditar, si és el cas, que no pot donar-li accés, i només per raons excepcionals d'interès públic taxades en una norma. Totes les lleis modernes de transparència s'assenten sobre aquestes premisses.

PER TANT, s'hauria de respondre al conseller parafrasejant la coneguda resposta de Giner de los Ríos a Lenin quan aquest últim li va preguntar per la finalitat de la llibertat: ¿transparència per a què? Doncs per ser transparents. Perquè un Govern, en una comunitat democràticament constituïda, no pot ser una altra cosa. I això al marge de l'ús que la ciutadania doni a la informació. Un ús que perfectament pot ser -i serà en ocasions- improductiu, trivial o demagògic. I, sens dubte, això pot convertir en irritant o penós governar en una urna de vidre, però aquest és el destí dels governants democràtics. Per això, millor no imputar a la transparència una suposada banalitat quan en realitat el que es vol dir és que incomoda.