Ovidi com a excusa

Ja ha fet 20 anys que l'Ovidi és de vacances. I la veritat és que se'l troba a faltar. Hi ha tot un seguit d'artistes, intel·lectuals, escriptors, músics, cantants que a més d'inspirar-nos amb la seva capacitat creativa, de donar plaer al nostre intel·lecte, de posar en valor la llengua i la cultura catalana, fan una altra funció fonamental per entendre avui què és la nació catalana. Són gent que fan, han fet i faran de pont entre els diversos territoris de parla catalana, entre allò que coneixem com a Països Catalans.

És molt important que entre els referents culturals de molta gent que viu al Principat de Catalunya alguns valencians i valencianes hi tinguin un paper rellevant, gens testimonial. Les relacions de Catalunya amb el País Valencià i les illes Balears i Pitiüses sempre han sigut d'una complexitat extraordinària. No cal dir que amb la Franja, la Catalunya Nord o Andorra la complexitat no disminueix ni un pèl.

La condició de valencià de l'Ovidi obliga a centrar l'article més en el País Valencià, tot i que ben bé podríem reproduir íntegrament tot allò que diem també per a les illes Balears, o la Franja.

Els Països Catalans són nació, principalment, perquè són el territori que acull, conrea, dóna llum i projecta una cultura, la catalana. També ho són perquè el català és la llengua comuna de tots aquests territoris, se l'anomeni català, valencià o balear, una llengua, malgrat tot rica, viva, i que necessita, com tota llengua normal, un Estat que la cuidi i la protegeixi. I també són nació per història, per tradicions, per economia, per estructura territorial, per infraestructures... Però, ¿ho volen ser? És ben evident que ara mateix la consciència de Països Catalans com a subjecte nacional encara és minoritària, fins i tot al Principat de Catalunya, malgrat que, dels diversos territoris que els conformen, és on la consciència nacional més ha crescut i progressat en els darrers anys.

Dit d'una altra manera, a Catalunya hi ha una important part de la població que està a favor de la independència de... Catalunya. I, per descomptat, que al País Valencià de l'enyorat Ovidi, la idea de Països Catalans avui és ben bé una quimera, tot i que també és evident que creix,cada cop més i amb força, la idea que només amb més capacitat d'autogovern, amb més possibilitat de decidir el seu propi futur, el País Valencià se'n sortirà.

El Partit Popular, i també el PSPV-PSOE han optat per un model totalment subsidiari de Madrid durant molts i molts anys. I això ha fet mal al País Valencià des del punt de vista cultural i lingüístic, però també des del punt de vista econòmic i de les infraestructures. S'ha sembrat odi i s'ha recollit incomprensió, injustícia, corrupció, difamació, ignorància... S'ha sembrat odi i s'ha recollit una batalla contra la llengua catalana que ha vist la seva culminació amb la negació de la ciència, encara que aquesta és elemental, clara i objectiva. Alguns haurien de prendre nota de què pot arribar a passar quan es proclama l'odi amb tanta frivolitat. Les conseqüències són nefastes.

Malgrat que els culpables són clars i estan assenyalats, penso que no fer una autocrítica clara i contundent de l'actitud del Principat en relació amb el País Valencià també és un error greu. Històricament des de l'àmbit polític, les relacions entre Catalunya i el País Valencià no s'han portat bé. I una part molt important de culpa es decanta cap al cantó de la balança que acaba reposant a Barcelona. La història de la transició a l'Estat espanyol és una història plena de llacunes, i les relacions entre Catalunya i València en són una de ben clara.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És per això que són essencials les aportacions que tants i tants valencians de Catalunya estant han fet per mantenir aquests ponts, tan invisibles com indestructibles, que han relacionat les dues terres. Són molts els valencians i valencianes que viuen a Catalunya, i sens dubte es fan notar. I cal tenir present també que són uns quants els catalans i les catalanes que avui, de manera tossuda i insistent, des de Catalunya, no renuncien a recordar la necessitat de tenir molt present el País Valencià i tots els altres territoris de parla catalana, en el futur de Catalunya. No sé quants són, però hi són. I l'Ovidi els inspira.

Ara que tanta discussió hi ha entre el concepte nacionalista i independentista, podríem fer referència a la definició de nacionalista que en el seu dia va fer Pompeu Fabra. Deia el mestre que nacionalista és, i cito textualment, «qui propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació». Altra cosa, és clar, és saber quina és la teva nació... Expresident del Parlament.