Humans davant les tragèdies

La tragèdia de l'Airbus 320 ens deixa atordits, corpresos, incapaços de trobar respostes a aquesta pèrdua absurda de 150 vides, sense relació amb nosaltres però que durant uns intensos dies es converteixen en part de nosaltres i generen una irrefrenable empatia. Ens passa als ciutadans corrents -descerebrats de Twitter al marge- i els passa als polítics. Sorprèn la col·laboració sense fissures entre les administracions central i catalana, deixant de banda anys d'incomunicació. Veure les cares de Sáez de Santamaría, Rajoy i Mas al referir-se a l'altre sense aquella ganyota de desdeny o de fastigueig habituals, o l'avió en què viatja el president del Govern recollir a Barcelona el de la Generalitat, té una cosa que ens acaba semblant contranatura. La tragèdia ha obert un parèntesi en l'estat de confrontació permanent en què ens hem instal·lat.

Si demà Grècia patís una catàstrofe natural, la UE no dubtaria un instant a abocar-se en ajuda humanitària i econòmica cap a un país que ja deu l'indicible i que amb prou feines pot sostenir un Estat. Llavors tots seríem grecs. Hem sigut japonesos amb Fukushima, i haitians després del terratrèmol que va planxar un país ja planxat, i que hem tornat a oblidar.

Impotència

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Moltes vegades, aquest vincle de solidaritat, d'angoixa compartida, traspassa geografies i lògiques polítiques, impulsat per mecanismes que ens fan partícips de determinats drames, mentre que altres vegades estem mancats de prou sensibilitat per submergir-nos-hi o de fermesa per reclamar, com a ciutadans de països democràtics que som, que els nostres estats s'impliquin en aquestes causes. Tenim per exemple les fams africanes o les epidèmies d'Ebola combatudes gairebé en solitari per oenagés impotents. El dolor sincer per la mare que arriba exhausta a les nostres costes amb un bebè als braços és incapaç d'impedir les causes de la tràgica aventura.

Decididament, la nostra espècie, la de l'homo sapiens, que desenvolupa la cooperació com ningú des de fa més de 100.000 anys gràcies a la intel·ligència, demostra que, malgrat tot, encara li queda un llarg camí per recórrer.