No va ser la depressió d'Andreas Lubitz
La culpa de l'accident de Germanwings no va ser de la depressió d'Andreas Lubitz. Molt possiblement la depressió d'Andreas no era la causa dels seus problemes; sinó que més aviat era la conseqüència de la suma de petits grans problemes.
En el dia a dia no prestem atenció a l'efecte negatiu i acumulatiu que tenen les petites frustracions. No tenim ni idea de fixar expectatives, encara més, moltes d'elles ni tan sols són les nostres, sinó que les heretem dels nostres pares, ídols o somnis romàntics. Som completament ineficients prenent decisions, ens deixem portar pel desig i la por, contaminant els nostres pronòstics i creant un futur irreal.
No sabem gestionar les nostres emocions, les nostres pors, el nostre ego ni el nostre pas per la vida. Som incapaços de relacionar-nos adequadament amb altres persones i adoptem actituds passives o agressives. No aprenem dels nostres errors, creiem que el món té la culpa de tot el que ens passa i acumulem ressentiment, ràbia i ira.
La nostra autoestima es basa en el reconeixement i a ser més que els altres a qualsevol preu. Si no triomfes no ets ningú, necessites canviar el món, despertar admiració i guanyar-te el respecte dels teus congèneres, el respecte que tu mateix no et tens.
Aquesta és la salut mental que em preocupa. Aquest el risc més gran que tenim. El cas d'Andreas és terriblement impactant, però no és aïllat. De fet, crec que cada dia, en diversos llocs del món, milers, sinó milions de persones estan vivint el mateix que Andreas.
¿Què passa amb els alumnes d'un professor ressentit amb la vida? Imagneu-vos nens innocents passant sis hores cada dia amb una persona que els està maltractant.
¿Què passa amb els pacients d'un metge desmotivat i decebut? Imagineu-vos un metge que va creure veure's el rei del món i que ha vist que els seus irreals i megalòmanes expectatives no s'han complert.
¿I amb els fills d'uns pares frustrats que quan arriben a casa els ignoren o descarreguen tota la seva ira amb ells?
El problema, creieu-me, són les persones aparentment normals. El problema és que no sabem viure. El gran problema és que perdem la perspectiva i deixem de pensar i analitzar. El problema, el gran problema és que no som flexibles ni capaços d'adaptar-nos als diferents escenaris que ens va plantejant la vida. Tot el problema és que ni tan sols ens coneixem, ni volem conèixer-nos, ni pensar sobre nosaltres, ni sobre la nostra vida; i aquesta incapacitat per viure acaba provocant ansietat, depressions, fòbies, malalties, dolor i grans i petites catàstrofes.
Notícies relacionades
