Al contraatac
Els recuperats
Aquests dies auguro que seran més maleïts que sants, almenys per al 27% de la població espanyola en risc de pobresa o exclusió social. Els partits polítics segueixen de ressaca postelectoral de les andaluses, negociant entre ells o mirant de reorientar el penell per canviar el rumb de la seva estratègia de comunicació i evitar al maig l'enfonsament del Titanic en les eleccions municipals.
Més enllà de la pèrdua de poder i dels ascensos dels partits, el més urgent està en el 13% de la població activa que viu sota el llindar de la pobresa. Una de cada tres persones cobra l'equivalent al salari mínim interprofessional. Sumen al voltant de dos milions les que tenen una feina però no un final de mes. Viuen en l'angoixant realitat dels números vermells, de treballar més hores, cobrar menys i no resoldre la seva quotidianitat. El passat mai torna, i el d'ells ja és un miratge. Van perdre les feines, van deixar la joventut i en una primera maduresa (de 40 a 55 anys) amb prou feines entreveuen un futur millor. Ells i elles són els mal anomenats recuperats, els que van perdre la feina al començament de la crisi i durant aquest temps van aconseguir reenganxar-se. ¿A quin preu? Cobren quatre vegades menys treballant el doble i -siguem honestos- el mileurisme el veuen com un oasi inabastable.
Ells són la cara visible d'aquella recuperació que altres comencen a anomenar de manera gallarda i valenta com el que és: l'estabilització del desastre. Generacions que han deixat de somiar i viuen en la precarietat econòmica i laboral i es lamenten amb la boca petita, no fos cas que perdessin la poca cosa que van recuperar. No la seva dignitat ni els colors de la vida, aquella que ara recorden des del blanc i negre.
Notícies relacionadesSomriure a l'adversitat
De recuperats n'hi ha ja a totes les famílies, a la seva i a la meva. Ni hi ha consol, ni de moment remei, mentre amb ells se segueixi augmentant la més que discutida borsa de la recuperació. No s'enganyin ni es permetin frases com «almenys tenen feina», perquè seria el mal consol dels tontos, de molts dels nostres dirigents que a la precarietat l'anomenen «nova riquesa». Ells, els recuperats, són els únics que poden pronunciar-les, perquè saben què és perdre-ho tot, caure en la desesperança, en l'oblit, i subsistir sense por. Ells, els caiguts i ara recuperats, són els nostres valents, els herois i els damnificats d'un món que comença a respirar sense ànima. Ells senten molt més que nosaltres el batec de la vida i ja han après a somriure a l'adversitat. Ells no es rendeixen, subsisteixen amb la impotència de veure que la seva insuficient feina serveix per vetllar la crua realitat. A Espanya segueix el cru hivern malgrat la primavera, i temo molt que malgrat l'estiu.
