Al final només som una fotografia

Sí, una fotografia en un àlbum desmanegat o en alguna maleta oblidada dalt d'un armari. Una imatge per al cada vegada més difús record. «Aquest va ser el meu avi», «aquesta, la germana de la meva mare...».

De Don Manoel queda la seva obra. Una obra que sempre ens recordarà la fragilitat del nostre pas per la vida, la glòria de l'instant, la fatalitat de l'instint amorós.

A El extraño caso de Angélica (2010) -una de les dues pel·lícules que vaig tenir l'oportunitat de produir amb ell-, un fotògraf obsessionat per la bellesa d'una morta, o potser adormida, capta obsessivament els solcs que deixa el tractor al terreny. Les vinyes mogudes. El lloc on anirà a parar el nostre cos i la seva bellesa. Però l'ànima és una altra cosa. I l'ànima podrà sobrevolar el Tajo cap a Régua.

A Oliveira li agradava anar a París i sopar a La Coupole per molt turístic que sigui. Baixar sense el bastó les escales per anar al lavabo i trontollar o semblar-ho. Era part del guió d'un vell entremaliat, amant d'endevinalles, grans frases i Spinoza.Enfadat amb l'ajuntament de la seva ciutat natal, Porto, deia, per molestar, que preferia Lisboa…

Tossut, cristià i faldiller s'enfadava quan algú li canviava les coses de lloc en el rodatge. I tenia raó, perquè tot significa. Si en un quadro la mà d'un àngel assenyala al cel, és per alguna cosa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Culte, educat, reservat com les camèlies que floreixen a l'ombra, sempre deia que el cine era un art i s'havia d'entrendre com a tal. I que per respecte a l'espectador i a un mateix, s'havia d'integrar en el mistèric somni de la vida.

De Oliveira era profund, atlàntic i sense cap més pressa que la de fer nova pel·lícula. Descobrim, revisem Acto de primavera , Amor de perdición, La vall Abraham...El meu condol a Doña Isabel, la seva dona. I també a tots aquells que es deuen sentir com un navili extraviat: Leonor Silveira, Luis Miguel Cintra, Ricardo Trepa…Avui, a Calanda, els tambors haurien de ressonar no només pel Crist. ¡Bom viagem, De Oliveira!