La gestió de l'Administració
El dit democràtic
Molts polítics encara pensen que el recolzament a les urnes els dóna dret a colonitzar les institucions
Un regidor a qui vaig conèixer durant els anys de la Transició no s'amagava de reconèixer-ho públicament: «M'acusen de nomenar a dit i reconec que és veritat, però aquest dit -deia, desafiador, mostrant l'índex- és un dit democràtic». Probablement, pocs governants defensarien avui una cosa així en públic, però tant el model mental com la pràctica que reflectia aquella declaració segueixen, per desgràcia, plenament vigents entre nosaltres. Molts polítics sembla que creuen encara que el recolzament de les urnes els confereix, a ells i als seus partits, el dret a colonitzar les institucions i cobrir els càrrecs amb els seus lleials o afins, sense cap altra exigència que acreditar el mèrit i la capacitat dels afavorits.
Per això la instrucció de la peça separada del cas Mercuri que s'acaba de jutjar a Barcelona ha sigut com llançar una pedra a un, fins ara, plàcid estany. La condemna a un exalcalde, una alcaldessa en actiu i un exdirigent de partit per manipular políticament un nomenament es produeix en un context en el qual aquesta mena d'episodis han estat sent vistos fins ara com a part de la més absoluta normalitat institucional.
L'univers de les funcions directives ha sigut, i segueix sent, l'objecte preferent d'aquestes pràctiques. Vivim en un país on constitueix una rutina socialment acceptada que gerents d'hospitals, directors de museus o executius d'empreses públiques, per posar només alguns exemples, canviïn quan ho fa el signe polític dels governs. Però els efectes perniciosos de supeditar la gerència pública al cicle electoral són manifestos. D'entrada, suposa una periòdica i recurrent descapitalització que es produeix una vegada i una altra sense garanties que el talent directiu es renovi adequadament. Ni l'afiliació partidària ni la lleialtat política o personal són, com a tals, predictors de capacitat gerencial. En una expressió que vaig sentir fa temps al veterà polític basc Juan María Atutxa, «no es fregeixen ous amb aigua beneita». La realitat ens ho confirma amb abundants exemples d'incompetents en les més altes responsabilitats executives per simples raons d'afinitat amb qui governa.
A més, aquesta apropiació partidista de les institucions, al produir-se en els nivells alts de l'estructura, descendeix en cascada per la piràmide jeràrquica de les organitzacions públiques i en modula el comportament. La trama institucional dels serveis públics es torna, al complet, inestable i polititzada, s'orienta al curt termini, es paralitza en els períodes de contesa electoral. Tendeix a crear-se, en definitiva, una Administració sincopada, espasmòdica, que desincentiva la planificació, l'avaluació, l'aprenentatge i l'eficiència en la distribució dels recursos. En poques paraules: sense una gerència pública de qualitat, raonablement allunyada del cicle polític, no es pot parlar de bon govern.
A Catalunya -diguem-ho obertament-, procediments judicials com el cas Mercuri podrien haver-se incoat per desenes i afectar pràcticamemt tot l'espectre polític. Acadèmics i experts, associacions de gestors públics i organitzacions de la societat civil han insistit durant els últims anys en la necessitat de posar fi a aquesta carència institucional i han elaborat diferents documents i propostes en aquest sentit. L'actual Govern, després de rebre el 2013 l'informe que havia encarregat a una comissió d'experts, va anunciar la seva intenció d'enviar al Parlament una proposta de regulació per a l'alta funció directiva, dissenyada amb criteris de professionalització. Per desgràcia, res d'això s'ha plasmat en fets. Com en altres àrees de política pública, les iniciatives de reforma han quedat posposades sine die, desplaçades per la monotemàtica agenda política que ocupa, gairebé sense escletxes, l'acció de govern i les energies institucionals del país des de fa més de dos anys.
En el moment actual, quan els catalans encarem en pocs mesos dos períodes electorals, convindria que la qüestió tornés a la deliberació pública amb la rellevància que es mereix. Els partits haurien d'assumir que estan en deute amb la ciutadania per alguna cosa que és part essencial de l'agenda de regeneració institucional, de transcendència igual o més gran que el finançament dels partits, les llistes obertes, les primàries o la limitació dels mandats. Es tracta, a més, d'un problema transversal, que afecta tots els colors polítics. I seria bo també que el debat sobre la sobirania i la secessió no el seguissin relegant. Contràriament, no faltarà qui pensi que l'Estat propi que alguns invoquen podria acabar tenint més de propi (o sigui, dels nostres) que d'Estat.
