Ara construïm: ni blanc, ni negre; matisos
Fa poc que, a través d’una notícia a 'La Vanguardia', ens hem donat a conèixer com a grup d’opinió. Les reaccions que s’han produït –òbviament de tots colors, des de botiflers a èticament reprovables per falsos, i passant entre mig per “cireneus duranoides”, però també algun que altre encoratjament- i la necessitat de fer un pas més endavant i manifestar les raons que m’han portat a signar-lo, em suggereixen l’oportunitat de proposar unes reflexions en veu alta, tot meditant sobre aquest atreviment, Camí de la Creu, Camí de la Pasqua.
Són dies per confessar-se, fer examen de consciència, i penedir-se del que toqui. I jo he de començar per sincerar-me i reconèixer, -Oh pecador de mi!- que no ho tinc clar. Dubto. Abans de la Creu i de l’esclat de Pasqua de Resurrecció, cal passar també per Getsemaní i les contradiccions interiors. I jo dec estar “entrebancat” en aquest quadre escènic de la “Passió d’Indeperraguera”.
No em sento identificat ni amb l'independentisme, ni menys, amb l'unionisme. Em molesta aquesta bipolarització caïnita. I em dol que se’m vulgui reduir, tant si com no, a un dels dos estats extrems de la matèria, sòlid o gasós, quan n’hi ha un de tercer, entre mig, que és el líquid. Necessito un espai aquós, amable i fluid, en el qual poder pensar lliurement, sospesant pros i contres, i poder-ho fer amb d’altres persones, sense la pressió frenètica de cap de les dues bandes estirant per cada màniga, i sense haver d’anar a empentes i rodolons d’Herodes a Pilat, com vulgarment, i ben a propòsit aquests dies, es diu.
Reclamo, doncs, el dret a no tenir-ho clar i a que no se’ns insulti com a traïdors a tots aquells que passem per aquest estat de “deliberació” interior. Temps hi haurà per passar del Gòlgota al sepulcre buit arribat el moment. Què hi farem: albiro que més d’un se sentirà alleugerit en llegir aquestes paraules i al trobar-s’hi, també, identificat. És a aquesta persona a qui es dirigeix aquest modest escrit meu i l’espai que hem anomenat: Construïm.
Un primer dubte que m’assalta en aquesta nit de vetlla, abans del prendiment, mentre els companys somiquegen el vi després de la festa de Pesaj, és si uns escassos 30 anys i escaig de democràcia són ja suficients com per descartar definitivament una entesa amb Espanya, després de 300 anys de dinàmiques centralistes i d'imposicions per fets d’armes diversos. Canviar aquesta mentalitat ¿No serà obra de més d'una generació? ¿Caldria treballar, doncs, més a llarg o mitjà termini i abstenir-se, en divendres de Quaresma, de la “carn” dels resultats immediatistes? Tanmateix, i amb la mateixa consistència, confesso que comprenc els qui tenen pressa. De Quaresma no se’n pot estar tot l’any!.
Recolzant el braç en l’olivera centenària de Catalunya, encara a Getsemaní, medito sobre la història immediata del país, i se m’afigura la imatge borrosa d’un Cos Polític que en les darreres centúries no ha disposat ni d’Estat propi, ni d’Estat complex propici. (usant el llenguatge de Jacques Maritain). Això ens fa ser una societat resilient especial, on el gruix de la identitat és barreja amb la tossuda voluntat associativa dels ciutadans. I m’adono que és això el que ens fa ser interessants i particulars. I em demano: ¿Si parléssim més d’un Cos Polític diferenciat, que no pas d’una Nació o d’un Estat, no ens seria més fàcil d’entendre’ns amb Espanya? Ara, amb la crispació sobre la independència hem centrat el debat quasi exclusivament en el concepte d'Estat i no en l’aprofundiment i enfortiment d'un Cos Polític propi (el conjunt de totes les comunitats i associacions que configuren un país) i d'una identitat nacional que n’és conseqüència. Usar aquest llenguatge: ¿permetria maneres originals i més opcions intermitges alhora de posicionar-se? Trobo a faltar aquesta cintura i sobretot, imaginació per trobar políticament encerts en l’encaix comú amb la resta d’Espanya, que no hem estat capaços d’articular fins ara. A mi, més que el retorn al culte idolàtric de l’Estat nacional, per desil·lusió històrica d’altres autonomismes, sobretot ara que aquesta forma d’articulació social i política està pregonament en qüestió, el que em preocupa i en el que voldria treballar és en l’enfortiment i aprofundiment del nostre Cos Polític català.
De genolls i cap cot, em concentro autoconsciència en dintre, i escolto el ressò del batec al pols d’un debat en el qual es dóna una estranya barreja, també en mi, de butxaca i cor. Em revolta la injustícia d’interessos econòmics suposadament escamotejats que em buiden la butxaca i m’afecten l'autoestima, perquè es presenten com un càstig a la identitat. És cert. Tanmateix, la solució imaginada i volguda per molts, la independència: ¿redundarà en una situació més beneficiosa econòmicament o bé en un desastre d’incalculables conseqüències? Ningú no ho sap i és molt difícil separar els dos termes: emocions i càlculs d'interessos. ¿Ens deixarà fora d’Europa? Enyoro una reflexió serena i sobretot clarificadora que crec que no es dóna prou.
Em giro ara vers els deixebles, amics d’accents diversos, en cerca d’una veu amiga que m’aclareixi l’espessor de la nocturnitat, i no trobo més ressò que uns roncs desacompassats. Balbucejo d’independència ¿com quedarien la resta de les terres de parla catalana? ¿Això els ajudaria o bé els condemnaria a la mort definitiva per reacció anticatalanista en el que quedi d'Espanya? Crec que és aproximadament el dubte i la reticència que manifestava el cantautor Raimon. ¿I dels “melicotons”, per exemple, de la Franja, que se’n farà? Si el fonamental del nacionalisme és la defensa d'una identitat cultural i lingüística, que aproximadament encalça en sentit allargassat uns 10 milions de persones, la constitució d'un Estat independent per al Principat no és més que un instrument entre d'altres. No un fi en sí mateix. Aquest ha estat el plantejament del catalanisme polític des de fa més d’un segle. I és l’accent d’aquesta retronxa política el que ara ha canviat, més per desencís que per convicció neoestatalista.
Finalment m’encamino cap al més negre de la nit i em disposo a “suar sang”... rememorant Carles Cardó i vestit amb vesta fúnebre... impúdic el canonge dispara: l'independentisme o és militar o no és viable. No es demana la independència, s’exigeix i es defensa.
En els 50 del segle anterior, Cardó deia exactament el següent:
“L’orientació secessionista no és de cap manera una actitud de política interior, és una actitud militar i de caràcter internacional. Els qui volguessin seguir-la haurien d’esmerçar tot el temps i tots els mitjans a preparar un exèrcit motoritzat de terra, mar i aire més fort que el que pogués muntar l’Estat espanyol... Això seria lògic. Fer un partit polític electoral separatista seria grollerament il·lògic. ¿Que anirem a Madrid a demanar per favor que ens deixin separar? La independència no es demana: es proclama i es defensa.”
“Lògic, però insensat. En primer lloc, el sol pensament de fer, ara, una guerra d’independència és tan desenraonat, que hom dubtaria entre atribuir-ho a demència o a amència. Suposat, encara, l’absurd de fer-la i guanyar-la, restaria el problema de defensar-la contínuament contra dues potències interessades a destruir el nou Estat: Espanya i França”.
“Si jo fos separatista, abominaria amb totes les meves forces la follia deliberada i pertinaç dels autors d’aquells fets. (proclamació d’independència del 6 d’octubre del 34) No es podia fer res de més eficaç per a tornar impossible per temps indefinit l’ideal –altrament al meu juí equivocat- de la separació absoluta de Catalunya ... el que interessa més als qui no som separatistes, als qui som massa catalanistes per a ésser separatistes, és que obligarà a centuplicar l’esforç que s’havia de fer per a conservar i millorar l’inici d’autonomia que teníem...”( Les tres són cites de Meditació catalana, 1959.)
Se’ns repeteix, una i altra vegada, que en el marc polític d'Europa no és possible una reacció violenta de part d'Espanya. ¿Qui diu això coneix gaire els militars espanyols? “España roja antes que rota”. ¿És que ningú no té memòria històrica? ¿Europa enviarà soldats pacificadors en cas de conflicte? ¿Com és possible que no es faci la correcta lectura del 1714 i no es recordi que ens van abandonar? Ni por, ni temeritat. Però sí consciència de realisme.
S’acosta l’albada. L’hora de la passió s’apropa... i ara, més que les bufetades humiliadores, escopinades i la corona d’espines, em preocupa sobretot el dia "D", el dia de després del que sigui: independència, modificació de la constitució, o bé no-res, un empantanegament ensopit d’ingovernabilitat en aiguamolls fangosos... En qualsevol cas la geografia mana i manarà: Espanya serà sempre la nostra veïna. I els espanyols, ho vulguem o no, els nostres veïns i els nostres familiars. ¿Estem cremant ponts i ho pagarem car? En qualsevol cas, estem condemnats a entendre’ns. I és la política l’art d’aconseguir les passarel·les que ens ho permetin.
A construïm. ¿Què hi busco? Hi cerco un espai que explori la tasca política com una mediació per establir nous ponts allà on no n’hi ha, o en reconstrueixi de vells, allà on n’hi havia però s’han esbalçat o enderrocat. Hi busco la veritable tasca política que imagina escenaris futuribles, allà on s’ha desesperat de trobar-n’hi, i els crea amb paciència, entossudiment i constància. Recordaré sempre la frase de Desmod Tutu a Palau: “És amb els enemics que cal signar els pactes.” Car amb els amics ja no ens calen. Jo tinc amics i familiars molt estimats a la resta d’Espanya amb qui em resisteixo a donar per acabada la nostra relació, la política, car la personal no canviaria en qualsevol cas. Però, fins i tot arribat el moment, si es tractés d’adversaris en confrontació, continuaria buscant, incansablement, temes i coincidències que puguem tractar conjuntament, per tal de trobar les escletxes de complicitats i els interessos que ens uneixin altra cop, sortint d’aquesta asfíxia letal a la qual ens condemna el debat independentista.
Notícies relacionadesAixò no ho puc fer sol. No puc construir sol. Per això he fet el pas i he compromès el meu nom: Construïm, només pot ser una tasca col·lectiva. Siguem o no independents, hi ha temes a tractar conjuntament i no menys urgents que disposar d’estructures d’Estat pròpies.
Ara toca construïm!
