Andalusia,¿'quo vadis'?

Els idus de març ja han passat... i s'han pronunciat. Celebro els resultats. Celebro que el PSOE hagi guanyat a Andalusia però sense obtenir -pels pèls- la majoria absoluta de 55 escons, quedant-se amb 47. I celebro la irrupció en l'escenari polític andalús de Podem i de Ciutadans: 15 i 9 escons, respectivament, que suposa un més que estimable èxit, sobretot per a la formació dirigida per Albert Rivera. Per fi alguna cosa es mou de Despeñaperros cap avall. Magnífic. El PSOE andalús haurà de pactar, negociar, escoltar. Susana Díaz ha dit, emfàticament, que rebutja un acord amb el PP. No pot, doncs, fer-se enrere. Sap, a més a més, que si ho fes no només seria l'harakiri del socialisme del sud, sinó una bufetada als militants que creuen en la necessitat absoluta d'un PSOE renovat, dialogant. Tot indica que s'haurà de buscar un acostament amb els de Podem.

¿Es modificaran les demandes d'aquests per facilitar l'acord i el suport a la investidura de Díaz? Teresa Rodríguez, la seva estrident (massa per al meu gust personal) cap de llista autonòmica, s'ha mostrat contundent al reiterar la més reptadora de les seves condicions, o sigui la dimissió prèvia dels expresidents Chaves i Griñán, imputats en el tèrbol assumpte dels expedients de regulació d'ocupació (ERO). És molta exigència: ser imputat no és el mateix que ser objecte d'una condemna ferma dels tribunals. Rodríguez també insisteix que la Junta es comprometi a trencar amb els bancs disposats a desnonar famílies sense recursos, i que porti a terme la reducció dels alts càrrecs. És difícil veure raons perquè en aquests dos casos la solució de compromís sigui inabastable. Però això de Chaves i Griñán té tela.

La cúpula de Podem no està d'acord, es veu, amb la intransigència de Rodríguez, i prefereix, en lloc de fixar «línies vermelles irrenunciables», propostes d'entesa. Això és assenyat i veurem aviat si el partit, conscient de la seva enorme responsabilitat en aquests moments, i actuant amb prudència i esperit conciliador, és capaç de posar-se a l'altura de les circumstàncies i d'acceptar fórmules que facilitin, fins on sigui possible, sintonitzar amb els socialistes.

¿I Ciutadans? El fenomen de la seva irresistible ascensió, cada vegada més evident en les enquestes, no pot deixar indiferent cap estudiós de les coses d'Espanya, i a mi em fascina i il·lusiona. ¡Un nou partit d'origen català, dotat de seny com Déu mana i capaç d'aconseguir nou escons a Andalusia! Realment és motiu d'alegria i d'esperança. El problema és que, a part d'Albert Rivera, no hi ha encara caps gaire visibles, tampoc gaire temps per anar organitzant les eleccions municipals i les altres autonòmiques, que gairebé estan a sobre. En el moment d'escriure aquest article, el PP -i no pot sorprendre ningú, donades les seves males perspectives a les urnes- està començant a festejar la formació de Rivera. Així que, si aquest es deixa seduir, l'entesa PSOE-Podem serà cada vegada més probable, a pesar de les resistències per les dues parts.

He d'afegir que el pèssim resultat en els comicis andalusos d'Izquierda Unida m'entristeix. I això perquè la seva tasca durant els últims tres anys, coalitzats amb el PSOE, ha sigut molt positiva, sobretot per l'elaboració de l'ambiciosa llei de Memòria Democràtica de la comunitat andalusa, impensable sense la seva presència a l'Executiu regional. Llei aprovada pel Consell de Govern el gener del 2015 i qualificada per Diego Valderas, llavors vicepresident de la Junta, com de «marcada sensibilitat i compromís» al permetre, entre altres innovacions, ocupar temporalment terrenys particulars per portar a terme exhumacions. «Cap fossa quedarà sense obrir -va assegurar- i cap cos sense exhumar si així ho demanen els familiars». Ah, però això va ser fa tres mesos, quan no es parlava encara d'eleccions anticipades.

¿Què passarà ara, amb Izquierda Unida fora del Govern andalús? Em temo el pitjor, no ho puc evitar. En aquestes campanyes electorals ningú està parlant del vergonyós assumpte de les cunetes. I això malgrat les insistents protestes, algunes de molt recents, de les instàncies internacionals corresponents, entre les quals hi ha Nacions Unides.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si Espanya no resol de seguida aquesta plaga estic convençut que no tindrà mai ni autorespecte autèntic ni el verdader apreci de les nacions civilitzades del nostre entorn. I això que, si la dreta volgués, es podria començar a fer justícia immediatament. Però, ja ho sabem, no està per la feina. Mentrestant, el president alemany, Joachim Gauck, acaba de dir: «No hi ha identitat alemanya sense Auschwitz. Pertany a la història d'aquest país».

Escriptor.