El nostre futur

A ells, als que ens avancen en edat en el camí de la vida: a la nostra gent gran van aquestes línies. Aquesta setmana han mort les dues persones més longeves del món. La camperola peruana Filomena Taipe va morir dilluns als 117 anys i, en menys de 24 hores, la seva successora, la nord-americana Gertrude Waver, als 116. ¿Potser aquestes centenàries són una excepció? És cert que encara ningú ha trobat la fórmula de la immortalitat, però guanyem en vida i la societat s'ha de preparar.

No serveix de res, ni per concepte, ni per respecte, considerar els nostres sapients com a mers silents, objectes per al desús. L'esperança de vida als països desenvolupats augmenta tres mesos cada any, o per dir-ho d'una altra manera, dos anys i mig cada dècada. Fent números, i si seguim en aquesta escala de progrés, els experts calculen que la majoria de nens que neixin el 2015 tenen moltes possibilitats de complir els 100 anys de vida. Aquest és el futur i encara que els joves siguin els constructors, els grans són els que sostenen i obren la porta a una revolució social no solament en serveis i oci múltiple per a ells, sinó també en un canvi de concepte.

El que dic s'assembla més a una bella ficció de Disney que a la crua realitat que es resisteix al canvi i rebutja els seus. A Espanya, segons l'Institut Nacional d'Estadística, hi ha gairebé dos milions d'avis que viuen en soledat, i això es converteix en un dels principals problemes. És difícil determinar quants d'ells se senten abandonats, sols i amb la tristesa a sobre per ser tractats com una càrrega econòmica. Per altra banda, hi ha centenars de milers que sostenen la família amb la seva pensió com a únic ingrés del nucli o aportació imprescindible per subsistir.

El preu de l'empara

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A Espanya hi ha prop de 5.500 residències per a ells, i en el 70%, privades, les pensions a penes arriben per a una setmana d'acollida. La llei de dependència ha sigut una de les més maltractades i el sistema de sanitat pública comença a trontollar. Si seguim amb les xifres, i a causa de la baixa natalitat espanyola, el 2040 es preveu un jubilat per cada dos treballadors. Així doncs, ¿la gent gran no ha de començar a ser una prioritat? ¿No s'han de potenciar les ajudes també per als naixements? Si la prevenció és la millor cura, anem amb mal peu i cert retard per a la nostra societat que, malgrat que poblada de persones amb una esperança de vida més gran, està malalta perquè ni acull com caldria els nounats ni manté amb una qualitat òptima la gent gran.

Volem viure més anys, però ¿que potser ens ocupem dels altres? La immortalitat no consisteix a eternitzar i entronitzar la joventut, sinó a donar al vell el seu lloc i no solament una crossa per caminar o ser la crossa que sosté la resta.