Una altra lectura

No tinguin por, no els penso renyar. Al contrari, felicitem-nos del fet que l'esperança de vida dels espanyols i dels catalans se situï dins del top five mundial. Per això mateix no crec que a curt termini hagi de millorar molt, molt; diguin el que diguin els independentistes (¡és broma!). O sigui que tranquils. Massa preocupació de les autoritats, massa paternalisme institucional, potser també cert excés d'hipocondria social. I és que, com va dir (o va profetitzar) Aldous Huxley a mitjans del segle passat, «la medicina avança tant que aviat estarem tots malalts».

Les dades que ofereix l'enquesta realitzada pel Departament de Salut mostren una societat molt medicalitzada d'acord amb els estàndards occidentals, que s'inclina davant de nous tabús com el colesterol, el càncer o el lumbago. Desgraciadament, el tema de la salut ha caigut en mans dels metges i dels especialistes, que en el cas del colesterol, per posar només un exemple, rebaixen periòdicament les concentracions saludables per sobre de les quals s'han de prendre pastilles. Els recordo que el colesterol és un factor més dels diversos que causen l'arteriosclerosi, i que en pacients que no han presentat mai complicacions vasculars la reducció dels nivells de colesterol té un benefici més que dubtós. No és així per a la indústria, que ha aconseguit empastillar gairebé el 10% de la població, ni per als senyors Sobera (¡Apunta't a la vida!) i Del Bosque, que han fet el seu agost anunciant un iogurt amb el qual es finança -entre d'altres- la Societat Espanyola de Cardiologia a través de la seva fundació ad hoc. Com veuen, el problema és sistèmic.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Molt de medicament i molta freqüentació hospitalària. Això ja ho sabíem i no millora. Tampoc milloren aquells aspectes de la salut que estan en relació amb els estils de vida (¡quanta gent fuma encara!). Per contra, les dones van en massa a fer-se la mamografia anual contra tota evidència científica. I el que encara és pitjor, el Departament de Salut, principal promotor de les mamografies per raons cada vegada més polítiques i burocràtiques i menys científiques, continua finançant no solament aquest programa de cribatge sinó que ara pretén generalitzar la preocupació social pel càncer de còlon. Cap cribatge de cap càncer ha aconseguit allargar l'esperança de vida, i el que sí que aconsegueix és preocupar innecessàriament el ciutadà practicant-li exploracions cares i inútils que sovint condueixen a intervencions no menys cares i no menys inútils. Potser tant d'interès dels governants per la nostra salut i tanta promoció de malalties als mitjans contribueix més del que ens pensem a perpetuar l'endèmia d'ansietat i depressió que no aconseguim eradicar ni amb l'oci -cada vegada més sedentari i tecnològic- ni amb visites al metge. Més aviat al contrari. Com suggeria Hafdan Mahler, un dels millors directors de l'OMS -que no venia vacunes-, la densitat de metges ha de ser la justa; l'excés de facultatius (o de freqüentació) es paga amb menys salut, suggeria la seva ment preclara.

Tranquils, que anem bé. D'acord, hi ha massa obesitat infantil; aquesta hauria de ser una de les prioritats de les campanyes preventives. Una altra: reduir la iatrogènia associada a la medicalització; seria una pena que la nostra esperança de vida declinés pel sobrediagnòstic i sobretractament de malalties que a vegades no són tals, com suggereixen els avisats epidemiòlegs de la Universitat de Dartmouth. Avui, els autèntics enemics de les malalties cròniques que ens haurien de preocupar més que el càncer són les relacionades amb els nostres estils de vida. Menys dinades i més caminades, igual a menys metges.