La utopia salafista
La religió pot ser un sextant que ens guiï en la incertesa de les nostres vides. Les ideologies, en canvi, actuen més com una brúixola, indicant-nos sempre el camí a seguir. L'islam és la guia per a milions de persones al món; el salafisme i el gihadisme no són més que ideologies de diferent grau però que, desgraciadament, atrauen molts musulmans. És important establir aquesta clara distinció per evitar tota confusió entre el que és un missatge revelat i el que suposa una perversió moral.
El salafisme és una ideologia doctrinal, mentre que el gihadisme és una ideologia que té molt més de nihilista que de política. Totes dues parteixen d'un supòsit utòpic: poder reinstaurar l'islam dels primers moments després de la revelació profètica. Quan al segle XVIII el teòleg Muhammad Ibn 'Abd al-Wahhab va plantejar la recuperació de l'islam dels orígens, conformant la doctrina oficial de l'Aràbia Saudita, es va iniciar aquest procés d'apropiació d'un llegat que pertany a tots els musulmans, com és la veneració de la figura de Mahoma i els seus piadosos seguidors (els salaf). Des d'aleshores, la dinastia saudita ha anat sostraient la substància d'aquesta devoció, com una estratègia política central en la seva llarga disputa -primer amb Egipte, avui amb l'Iran- per la supremacia en el lideratge religiós de l'islam. Saudites, qatarianes i altres monarquies del golf Pèrsic han fet valer la seva privilegiada posició en l'economia mundial per exportar la seva pròpia interpretació de l'islam.
Però aquest joc estratègic no els està sortint del tot bé: el salafisme, com a ariet de penetració doctrinal entre les comunitats musulmanes del món, en ocasions s'ha acabat convertint en una mera subcultura ritualista, ignorant de la seva pròpia tradició i amb una desmesurada voluntat supremacista que l'ha apartat del punt de centralitat que busca l'ortodòxia. Mentrestant, el gihadisme s'ha convertit en una arma de doble tall, que després de les amargues experiències de l'Afganistan i l'Iraq, i ara Síria i Líbia, s'ha transformat en un malson sense control en mans de lideratges més preocupats pel tràfic de l'heroïna asiàtica, amb gestos gangsterils com els que gasta el líder de Boko Haram, o amb misteriosos xeics amb turbants negres que proclamen delirants fàtues. I sense oblidar que les seves principals víctimes són les poblacions musulmanes.
Notícies relacionadesEn moments d'incertesa, les lectures literalistes ajuden a clarificar els dubtes. El salafisme busca convertir la doctrina en codi que reguli la conducta quotidiana. Fa de la norma una virtut. En el cas d'Europa (i Catalunya), el salafisme desenvolupa un discurs d'oposició activa en relació amb la societat occidental, que és vista com a contrària als valors i principis de la vida islàmica. Desafiant les formes i institucions occidentals, i corregint les distraccions dels musulmans (i especialment de les musulmanes) respecte a la seva observança religiosa, pretén reconstruir una comunitat autosuficient i exclusiva.
Però, com totes les il·lusions, pot arribar a fascinar fins que ho deixa de fer. Darrere d'aquest islam buit es generen moltes decepcions. Que una sisena part de les mesquites a Catalunya hagin sigut assenyalades com a salafistes no és tant la prova del seu èxit entre els musulmans catalans com la constatació del buit referencial existent en el si de l'islam al nostre país. Potser és necessari tornar a insistir que el gihadisme ha de ser tractat des d'una perspectiva de seguretat, però no així el salafisme, que requereix polítiques socials actives per evitar la desintegració. Ja no val dir que combatre el salafisme és una forma de prevenir el gihadisme: ja hi ha persones que han entrat en el gihadisme sense haver passat pel salafisme, ni fins i tot per l'islam.
