Cuba: més enllà de l'encaixada de mans
Aquest dissabte vivim un fet històric: una encaixada de mans entre el president de Cuba i el dels EUA Cuba EUA. Un fet històric, valent, que suposa l'inici d'un desglaç després de dècades d'enfrontaments i que suposa un pas més després del restabliment de relacions entre els dos països que es va realitzar el mes de gener passat.
Cuba ha de fer molts canvis: en la democratització del país, en el respecte dels drets humans i en la reforma del seu sistema econòmic. Però la millor manera de contribuir al nou escenari de reformes obert és el cessament de les agressions a la seva població i a la seva sobirania, deixant que Cuba faci el seu propi camí normalitzant plenament les relacions polítiques amb l'illa.
Aquests gestos simbòlics, la presència de Cuba a la Cimera de les Amèriques i altres, poden donar la sensació que la part més gran del camí ja està recorregut. Res més lluny de la realitat.
En les relacions entre Cuba i els EUA, segueixen vigents la Cuban Democracy Act del 1992 i la llei Helms-Burton del 1996, que són un autèntic atemptat al desenvolupament de l'illa. No fa falta recordar, a més, que es manté en vigor el bloqueig econòmic que fa dècades que estrangula la vida dels i les cubanes. Un bloqueig condemnat en reiterades ocasions per l'Assemblea General de les Nacions Unides.
Pels EUA, Cuba segueix figurant en la llista d'estats que financen terroristes, formada per quatre únics països: Iran, Sudan, Síria i Cuba. I no s'ha d'oblidar Guntánamo, la presó de la Guerra del Terror cedida als EUA com a base naval, amb una presència dels EUA que no està d'acord amb el Dret Internacional.
La gran pregunta que es fa tothom en relació amb els EUA és si el canvi de política respon a una voluntat sincera d'acostament a l'illa fruit del nou escenari de reformes obert o si per contra es pretén mantenir la mateixa política per altres mitjans. En com es vagin resolent les qüestions anteriorment esmentades trobarem una resposta a aquesta pregunta.
¿I QUÈ HI HA DE LA UNIÓ EUROPEA?
Encara que no ho creguin, Cuba és l'únic país d'Amèrica Llatina amb el qual la UE no té un acord de cooperació. Malgrat que Cuba és membre de ple Dret de la Associació Carib-Pacífic, la UE no l'accepta com a soci de ple dret i el manté fora de l'acord de Cotonou.
Les relacions entre els dos països estan limitades per l'existència de l'anomenada Posició Comuna adoptada sota impuls d'Aznar, que pretenia bloquejar qualsevol acostament a l'illa i la seva modificació requereix la unanimitat del Consell (difícil d'aconseguir per l'oposició de molts països d'Europa de l'Est). ¡Quin immens error de la política exterior espanyola! Lligar-se de peus i mans a Brussel·les amb aquest instrument jurídic amb un país amb el qual un manté relacions culturals privilegiades. Així li va anar a Margallo en la seva visita a l'Havana, menyspreat pel govern (no va ser rebut per Raúl Castro) i deixant Espanya fora de joc en el nou context.
Malgrat l'existència de la Posició Comuna, la UE va iniciar el 2013, usant les escletxes legals que permet el text, la negociació d'un acord d'associació. Des del Parlament Europeu estem empenyent perquè aquesta negociació acabi amb bon peu. Seria molt positiu i permetria obrir el camí per a una abolició definitiva de la Posició Comuna.
El Parlament Europeu ha condemnat en moltes ocasions el bloqueig dels EUA però mai s'ha atrevit a demanar que la UE tingui una política independent envers l'illa. En el nou context és el moment adequat per començar a recórrer un camí diferent.
