Bojos i feliços
Vivim en un món accelerat, en què els fenòmens cada vegada són més fugaços i els ritmes més intensos; una novetat tecnològica d'avui està obsoleta demà i ni recordem el protagonista mediàtic de la setmana anterior. I els periquitos tenim un equip que s'ha integrat en aquest tornado d'esdeveniments: no fa ni una setmana, ens menjàvem la mona per una galta, i per l'altra el marró d'un fiasco davant un dels candidats al descens; avui fem comptes per veure quan ens podem col·locar setens i aspirar a jugar la UEFA, després de dues victòries contra equips que quedaven per sobre a la classificació. Un estrès de sensacions i estats d'ànim canviants, que no desitjo a ningú amb cor fràgil.
Dijous passat, els jugadors de l'Espanyol van semblar estimulats per la bronca que els va caure de tot arreu, i els va sortir el millor partit dels últims mesos contra el Vila-real. Aquelles xiulades i algunes estadístiques que revelaven una baixada habitual de rendiment quan s'ha assegurat la permanència van ferir segurament l'amor propi dels futbolistes i de l'entrenador. La motivació va seguir ahir i, tot i que el futbol no va ser tan brillant, l'Espanyol va aguantar molt bé el tipus, no va cometre errors i es va assegurar el gol en l'únic xut amb intenció (d'aquesta efectivitat de luxe se n'hauria de parlar algun dia). És a dir, hi va posar interès, que és en realitat l'única cosa que l'afició li exigeix, perquè és l'única cosa que no depèn del pressupost.
L'Espanyol, dèiem, no va brillar, certament, i durant molts minuts de la segona part va fer poca cosa més que desmuntar com podia els atacs de l'Athletic. No obstant, no només no hi ha motiu per a la queixa o la crítica, sinó que em sembla just destacar el joc individual d'alguns futbolistes.
Notícies relacionadesEm referiré a dos casos: Víctor Álvarez i Arbilla. El primer ha sigut durant molt de temps la principal promesa del planter, vaig sentir elogis precoços d'ell quan només era un principiant a qui Pochetino s'emportava ocasionalment de reserva; i quan començava a despuntar va patir una intervenció cardíaca greu que el va apartar durant mesos del futbol (la premsa no en va parlar gaire). En els últims temps sembla haver recuperat aquell geni del principi, i ahir, com també dijous passat, les seves assistències van ser determinants, també el seu joc al centre del camp.
Arbilla va començar la lliga amb mal peu, expulsat al cap de 20 minuts del primer partit, i no el precedien referències gaire estimulants. Un golàs de falta ens el va descobrir, i cada dia que passa posa en evidència més seguretat, això que se li demana a un defensa. Ja ho veuen, doncs, en només una setmana hem tingut la cara i la creu d'un mateix model. A veure si ens assentem d'una vegada i acabem un any bojos, però feliços per fi.
