Les llibertats i Xavier Vinader

En memòria de Xavier Vinader.

En la nova llei orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, ja coneguda com la llei mordassa, es prescriu com una infracció greu «l'ús no autoritzat d'imatges (…) d'autoritats i membres de les Forces i Cossos de Seguretat que pugui posar en perill la seguretat personal o familiar dels agents (…)»; i seguidament s'estableix que això serà sense perjudici del «(…) respecte al dret fonamental a la informació». La infracció comportarà una multa que oscil·larà entre 601 i 30.000 euros.

Davant aquesta regulació legal cal preguntar-se qui haurà d'autoritzar la difusió de les imatges pels professionals de la comunicació o d'un simple ciutadà que les hagin obtingut: ¿la mateixa policia?, ¿el jutge?... També cal interrogar-se si amb aquesta nova llei i el necessari exercici del dret a la informació en una societat oberta, que la llei diu respectar, ara serà possible, sense temor a una sanció tan contundent, la difusió d'imatges que concerneixin els cossos de seguretat pública, ja siguin obtingudes per un periodista gràfic o una oenagé. Per exemple, les relatives a la violència indiscriminada practicada fa pocs anys per membres de la Policia Nacional a l'interior de l'estació d'Atocha a Madrid; les més recents sobre la intervenció dels Mossos al Raval de Barcelona, saldada amb la mort posterior de la persona retinguda; o, en fi, les de l'actuació de la Guàrdia Civil a la tanca de Melilla, expulsant en calent del territori espanyol un immigrant inconscient que intentava traspassar-la.

Parlant de llibertats públiques, és a dir, d'aquells drets fonamentals que garanteixen àmbits d'autonomia de la persona enfront de l'Estat, tampoc es pot deixar de banda la trajectòria que pugui seguir l'avantprojecte de reforma de la llei d'enjudiciament criminal aprovat fa setmanes pel Consell de Ministres. Es tracta d'una previsió per la qual el Govern pretén ampliar els supòsits excepcionals en què, sense autorització judicial prèvia, el ministre de l'Interior o el secretari d'Estat de Seguretat poden ordenar la intervenció de les comunicacions.

El text estableix una ampliació que ara inclou les investigacions portades a terme en delictes contra menors o persones amb capacitat jurídica modificada judicialment, a més d'altres delictes que en virtut de les circumstàncies del cas puguin ser considerats d'especial gravetat i hi hagi raons que facin imprescindible la intervenció de les comunicacions. Si prosperés aquesta nova regulació suposaria una clara reinvenció de la Constitució per part del legislador, que obriria la veda a l'Estat per espiar els ciutadans sense grans traves. És a dir, a través d'una llei s'estaria reinterpretant les garanties d'aquest dret fonamental amb una lògica autoritària, a través del control preventiu de la llibertat, fent-li dir a la Constitució el que no diu. Perquè d'acord amb la mateixa Constitució, aquesta intervenció de comunicacions sense prèvia autorització judicial tan sols és possible en les investigacions sobre bandes armades o elements terroristes.

El dret a comunicar i rebre informació veraç així com el referit al secret de les comunicacions són dos drets fonamentals que, al seu torn, resulten essencials per al periodista. En els anys del tardofranquisme i la Transició -que de manera estúpida ara és vilipendiada sense matís per alguns-, la feina dels periodistes allunyats dels centres de poder era especialment arriscada. Les condicions del dret a informar per fer llum a les excrescències de la dictadura de Franco, que es van prolongar després dels primers anys de democràcia, eren tan difícils que no tan sols corria perill la llibertat sinó la integritat física i la vida del periodista. I en aquell context -en expressió de Vázquez Montalbán- el flagel·lador de parafeixismes que va ser Xavier Vinader, amb la seva dignitat i coratge va ser un referent.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Un coratge professional present en els seus treballs, especialment sobre l'extrema dreta policial, o la concentració poblacional i falta d'infraestructures en barris com Ca n'Oriac a Sabadell o les vagues al cinturó obrer de Barcelona, publicats a Tele-Express, Arreu, Por Favor i Interviú, entre d'altres. I un referent d'actitud professional per afrontar les amenaces que, ara, en ple sistema democràtic, planen sobre les llibertats públiques i que també afecten els periodistes. Un àmbit aquest en què juntament amb excel·lents professionals, tampoc són escasses les mostres de fidels i mel·liflus servidors del poder i d'ignorants enciclopèdics que parlen de tot sense especial coneixement de res.

Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Pompeu Fabra.