Anàlisi
Trobador d'històries
Les paraules van ocupar cada instant d'una vida intensa, que ha arribat a ser plena. Ja fos en el periodisme, en la literatura o en la poesia. Les seves minúscules llibretetes el van acompanyar sempre, en qualsevol racó, per anotar-hi qualsevol concepte, per menor que semblés, que despertés la seva infinita curiositat. Eduardo Galeano ens va dir a Barcelona que intentava que cada paraula que incorporava als seus llibres fos millor que el silenci. No hi ha dubte que va aconseguir convertir-se en un excepcional narrador d'històries de la història, un poeta notable, un arquitecte literari compromès en l'àmbit social i en el polític, transformat en referent a través de les seves severes denúncies carregades de punxants ironies.
Un trobador d'històries a les quals va anar acumulant les seves pròpies. Va aconseguir escapar-se pels pèls d'Uruguai cap a Buenos Aires; i el 1976, es va salvar d'una mort segura de la dictadura militar de Jorge Videla per trobar refugi, finalment, a Espanya. Va ser a Calella de la costa on escriuria Días y noches de amor y de guerra, amb l'amargura de l'exili i la punyent nostàlgia com a rerefons de la seva creació literària. Abans, el 1971, havia publicat la seva obra més reconeguda, traduïda a més de 20 idiomes i convertida en un clàssic des de la seva primera edició. Las venas abiertas de América Latina segueix acumulant edicions. Però les seves altres moltes creacions no han deixat d'obtenir el reconeixement de multituds que li han anat rendint admiració, transmesa de generació en generació; obres que resisteixen el pas del temps.
Als sopars amb els amics es mostrava alegre, relaxat, confiat; en contrast amb la seva calculada prudència i sobrietat pública. Quan se sentia còmode, escoltat però no observat, es convertia de forma natural en centre d'atracció. Presumit, captivador, llavors era capaç de provocar riallades al recordar, per exemple, com aquell entremaliat aprenent de banquer de 14 anys, que també s'encarregava de preparar el cafè per als directius, el bullia dues o més vegades per provocar-los diarrea. Era freqüent veure'l al costat de la seva estimada Helena passejant des de casa seva, al barri de Malvín, cap a la platja en companyia del seu gos Morgan, o en un restaurant italià pròxim, on les fotografies a la paret el mostren al costat del seu gran amic Joan Manuel Serrat. Els estudiants de la Universitat de Barcelona van abarrotar el paranimf i les seves sales annexes el 2012. Seria la seva última visita a Barcelona. A les parets de la Casa Amèrica quedaran les seves paraules: «Mi cerdito inspirador y yo nos vamos, pero nos quedamos, y estamos sin estar estando: aquí, como un casamericano más».
