L'exercici físic i la salut
Esport, risc i responsabilitat
És convenient que s'endureixin els filtres d'accés a proves de gran resistència i exigència
El risc és un factor que forma part de l'existència dels éssers humans. En el passat, gran part de les fonts de perill eren causades per la naturalesa, de forma que es patien de forma passiva, ja fos per un terratrèmol, un llamp, una inundació o una sequera. En les societats desenvolupades en què vivim, tals factors de risc s'han incrementat gràcies a l'avanç de la ciència i la tecnologia que en el procés o resultat de la seva activitat generen contextos de perill: una central nuclear o química pot arribar a provocar catàstrofes d'incalculables dimensions a la població que viu al voltant seu. Però també el trànsit automobilístic, ferroviari o aeri poden implicar danys que són molt coneguts. Ara bé, són contingències que estem disposats a assumir per les conseqüències beneficioses globals que produeixen.
No obstant, juntament amb aquests dos factors, en la societat d'oci s'ha generat un nou grup de risc que es distingeix dels anteriors pel fet que la seva assumpció és completament voluntària; ens referim als perills sobre la salut que genera la pràctica de l'esport. Paradoxalment, l'activitat esportiva és vista gairebé unànimement com una cosa positiva per a l'estat físic i mental dels seus practicants. I així és, sempre que s'exerciti correctament. Però cal tenir en compte que l'esport d'elit implica que els atletes portin el seu cos fins al límit, cosa que sovint ocasiona perjudicis severs sobre la seva constitució. Només cal pensar, per exemple, en el futbol americà, tan discutit fins i tot pel mateix president Barack Obama a causa dels danys cerebrals que pot arribar a produir.
Però des de fa alguns anys estem vivint un fenomen curiós. L'esport practicat per aficionats està arribant i fins i tot superant l'esport d'elit pel que fa als riscos que comporta. Actualment, un nombre important d'esportistes aficionats no van en bicicleta, corren o neden per millorar la seva salut sinó que estan imbuïts d'un esperit competitiu superior al propi dels esportistes d'elit. En aquests temps es pot veure per qualsevol ciutat la convocatòria de maratons, o de proves amb un nom que ell sol ja dóna idea del seu grau d'exigència física: les famoses ironman.Aquestes proves consisteixen a nedar gairebé 4 quilòmetres, fer-ne 180 més en bicicleta i per finalitzar córrer 42 quilòmetres més, tot plegat en un temps màxim de 17 hores. És evident que sotmetre el cos humà a aquests esforços brutals no és beneficiós. El panorama s'agreuja si es pren en consideració que aquests aficionats no tenen precisament 20 anys, sinó que en moltes ocasions sobrepassen els 40 i els 50 anys. I a més és dubtós que tots aquests participants hagin portat a terme una preparació adequada per afrontar tal desgast físic. La proliferació d'aquestes competicions ha generat fins i tot que hi hagi una categoria específica d'esports, els de risc o extrems: escalada en gel, escalada en roca, pònting, snowboard, parapent...
Ningú discuteix que cada individu és lliure d'escollir l'esport que vol practicar. Com tampoc que l'Estat ha de posar mitjans perquè aquestes pràctiques es portin a terme, així com establir mesures preventives i curatives per als eventuals accidents i lesions que es puguin produir, com ho fa amb altres competicions. Ara bé, siguem sincers, quan es decideix practicar aquests esports el subjecte està decantant-se pel que podríem denominar una preferència cara, en el sentit que l'exposició al risc és molt més alta que en la resta d'esports. Tant si és fruit d'una elecció conscient o d'una ceguesa voluntària als riscos, tals esportistes han de fer-se almenys copartícips de la responsabilitat moral que suposa una eventual lesió o una acció de salvament, que tindrà uns costos econòmics, per cert, que aniran a càrrec de l'erari, és a dir, dels impostos de tots nosaltres, en el cas que no hagi subscrit algun tipus d'assegurança.
És evident, i en som conscients, que l'articulació jurídica de com s'hauria de fixar aquesta responsabilitat en forma de taxes, sancions o cobraments no resulta gens fàcil. Però això no hauria de representar un obstacle perquè des de les federacions i altres institucions esportives en què s'emmarquen aquests esports es porti a terme una política educativa i informativa seriosa i rigorosa, i fins i tot que s'estableixin i endureixin els filtres que evitin la participació d'aquells individus amb un estat de salut que no sigui el propici per sotmetre's a tals exigències físiques o que no hagin subscrit una assegurança que cobreixi totes les eventuals contingències. Pel seu bé, i pel nostre.
Professor de Filosofia del Dret de la UPF i president de l'Associació Espanyola de Filosofia de l'Esport.
