Vents de guerra
Les tensions internacionals multipliquen el risc que un incident fortuït obri un conflicte generalitzat
Vivim uns moments en què les tensions internacionals multipliquen els riscos que un incident fortuït -un atemptat de Sarajevo- pugui originar un conflicte generalitzat. Unes tensions que es reflecteixen en la nova carrera d'armaments que s'està produint en un món on, com ens recorda el Bulletin of the Atomic Scientists, hi ha 16.300 armes nuclears en poder de 14 països, 4.000 de les quals estan disponibles per a la seva utilització, i 1.800, preparades per a un ús immediat.
Els escenaris en què podria produir-se un incident que desencadenés una crisi global no falten. Un d'ells és el que enfronta l'OTAN amb Rússia. Com diu Robert Legvold a Foreign Affairs, «el col·lapse en les relacions entre Rússia i Occident mereix ser denominat una nova guerra freda». De moment, sabem que Rússia sembla interessada a construir nous tipus de míssils MIRV (amb caps múltiples que poden dirigir-se a objectius diferents), una arma que tan sols té sentit en el context d'una guerra general.
Segueix viva també la possibilitat que l'incident sorgeixi entre dues potències nuclears com el Pakistan i l'Índia. La seva frontera al Caixmir és la més armada del món, amb 400.000 soldats a cada costat. El Pakistan, que segons el New York Times té «l'arsenal nuclear que creix més ràpidament del món», posseeix míssils que poden portar un cap nuclear i comprarà a la Xina vuit submarins des dels quals podria abastar tot el territori indi.
O el mar de la Xina, on cada dia els pilots dels F-15 japonesos es creuen amb avions que volen per espais aeris disputats, i en ocasions es troben amb caces xinesos en el que es converteix en un desafiament de pilotatge i d'autocontrol. Això succeeix quan el primer ministre, Shinzo Abe, augmenta la despesa en defensa i proposa que es revisi la Constitució japonesa per eliminar-ne els condicionaments pacifistes.
No obstant, el lloc on és més fàcil que es pugui produir un incident perillós segueix sent el Pròxim Orient a pesar de l'anunci d'un possible acord nuclear amb l'Iran, una notícia esperançadora però que està subjecta a proves tan difícils de superar com la de l'aprovació pel Congrés dels Estats Units i, sobretot, la de sobreviure a un possible triomf republicà en les eleccions presidencials del 2016. El 26 de març, el New York Times va publicar un article d'opinió d'un republicà tan qualificat com John Bolton, que va ser ambaixador dels Estats Units a l'ONU, que portava l'expressiu títol Per aturar la bomba de l'Iran, bombardegeu l'Iran.
El que és clar, a més, és que aquest acord no significa que hagi de cessar la guerra entre 191 milions de sunnites i 121 milions de xiïtes que es manté al Líban, Síria, l'Iraq i el Iemen, i que és, més que un conflicte religiós, una confrontació entre l'Aràbia Saudita (de la qual es diu que està mirant de construir la seva pròpia bomba atòmica amb l'ajuda del Pakistan) i l'Iran per convertir-se en la potència dominant a la zona.
Els atacs aeris al Iemen que l'Aràbia Saudita ha emprès a Tempesta decisiva, una operació conjunta amb els estats del Golf, Egipte, Jordània, el Pakistan, el Sudan i el Marroc, tindrien el propòsit d'evitar que l'Iran converteixi el Iemen en una base. O sigui, que vindrien a ser una cosa així com la crisi dels míssils cubans del 1962 en un escenari diferent. Egipte, que té un amarg record de la seva intervenció al Iemen en temps de Nasser (en una guerra que en cinc anys va costar als egipcis de 10.000 a 15.000 morts), ja ha anunciat el seu propòsit d'enviar tropes de terra a aquest escenari, a canvi de les subvencions dels estats petrolers àrabs, on els diners, diu el president Al-Sissi, «creix com l'arròs».
John Pilger observava recentment com s'assemblen les notícies que es difonen en l'actualitat sobre aquests conflictes a les que circulaven per Europa en els anys que van antecedir la segona guerra mundial. «Grans mentides difoses amb la precisió d'un metrònom». Cap d'aquestes causes que podrien promoure un enfrontament global té a veure en realitat amb la llibertat ni amb el benestar dels éssers humans. Ni a Ucraïna es lluita per la democràcia, ni l'Iran és una amenaça per a la civilització, ni al mar de la Xina es ventilen altres interessos que els dels imperialismes xinès i japonès. Avui, quan sabem que la guerra freda va ser una gran mentida que va consumir milions de vides i uns recursos amb què s'hauria pogut alleujar la pobresa del món, no té sentit deixar-se arrossegar una altra vegada al mateix engany.
Com diu Pilger, la nostra obligació és «identificar i denunciar les mentides dels promotors de guerres». Si callem, ells guanyen i tots els altres perdem.
Historiador.
