Crec

Crec. Avui de veritat, que crec. Demà no ho sé, m'ho tornes a preguntar. Però avui sí que torno a creure. I no hi ha res ni ningú que pugui arruïnar aquest acte de fe. Perquè no depèn ni de tu ni d'ells, avui depèn només de mi. I he decidit que ja n'estic fart, que crec. I que penso seguir creient. Acabo de sentir justament el pessic a l'ànima que em feia falta. Així que m'hi poso.

Crec a pesar dels escèptics. Dels agnòstics. Dels apòstates. I dels ateus de botellon. Crec a pesar de les dades. Del passat. De la tendència. I de l'FMI. Dels fets. De la realitat, puta com ella sola, que es fa encara més falsa quan rima amb veritat. I compte que no crec en el que hi ha, sinó en el que faltava. En el que no vaig veure. On no vaig estar. En el que em quedava per ser. Lleó menja gamba. Peó quatre rei.

Crec en la gent que creu. Perquè és la gent que no es conforma. Perquè és la gent que canvia el que hi ha. Perquè és la gent que ens fa somiar. I sacsejar les coses. I avançar. Crec que les situacions -com les persones- es canvien de dins cap a fora i no al revés. Que si el canvi és en sentit invers, no deixa de ser maquillatge, de cara a la galeria, revolució d'upa, postureig vital.

Crec en la gent que ja només té la seva fe. La que és refutada tots els dies. La que té cada vegada menys motius per creure. La que està farta de credos aliens. La que només pot escoltar perquè li han pres fins i tot la veu. Silenci latent. Bons de veritat. Els que parlem tots els dies som just els que som menys de fiar. Escola del món al revés. Bon viatge, mestre. Sort que ens vas deixar un llibre d'abraçades. I un altre ple de miralls amb els quals conversar.

Crec. Crec. Crec. Ja torno a creure. I és que crec que estàs aquí. Perquè t'he vist. Perquè t'he sentit. I perquè t'he fet sentir. Crec en les relacions que aporten riure i silenci, Eros i Thanatos, passió i pau. Crec que mentre no depenguem l'un de l'altre, serem inseparables. Que mentre duri, la nostra relació serà eterna. I crec que fracassar no té res a veure amb anar acumulant ex. El verdader fracàs hauria sigut no trobar-nos mai.

Que sí, cony, que m'he enamorat. I si sona molt cursi me la porta fluixa. Com algú em va dir una vegada, un romàntic és aquell que aspira al luxe ­d'enamorar-se sense haver de pagar un alt preu per això. I jo avui he deixat el romanticisme per a ­altres. Tot al vermell. All in. Que aquí hem vingut a ­jugar.

Avui crec. Per fi crec. Crec. Fabrico una nova faula a la qual em mudo sense marxa enrere. Queda't amb les notícies, que per a mi ja no són d'actualitat. Per fi s'ha fet la llum en els meus ulls. I brillen, perquè mai haurien d'haver deixat de fer-ho. I somriuen tant que fins i tot la boca els demanda per intrusisme gesticular.

Crec i així descobreixo coses que creia haver oblidat, però que hi són. Crec que la convivència mata la por. I que la por és l'única i verdadera pega social. Que el dia que no tingui por de perdre't, serà el nostre final. Crec perquè la il·lusió no té un altre remei. És la seva manera de respirar. I crec perquè m'he tornat a emocionar, però emocionar-me fins a un punt que fa fins i tot por. Aquesta emoció que és un pou sense fons, que per molta que en gastis, sempre torna amb la mateixa força, sempre et torna a ensarronar.

Crec en la màgia sense trucs. Res aquí. Res allà. I de sobte, tota la resta.

Notícies relacionades

Síndrome post Sant Jordi

La munició de Pedro Sánchez

I si demà m'estavello no passa res, sabré que ha valgut la pena, la veritat, que tant se me'n donarà.

Prefereixo un sol segon morint amb tu, que viure tota una eternitat.