Sempre ens quedaran els municipis
L’Ajuntament de Mataró, en una imatge captada aquest diumenge a la tarda. /
Per què els ajuntaments són, amb molta diferència, l’administració pública millor valorada pels ciutadans? No m’ho pregunto perquè aquest diumenge és el Dia dels Municipis, ni perquè en poc més d’un mes se celebraran Eleccions Municipals. M’ho pregunto perquè em preocupa la desempara econòmica, social i política que estan patint els ciutadans i ciutadanes amb les mal anomenades “Administracions Superiors”, que, des de l’atalaia del seu despotisme il·lustrat, dedicades a mono-temes financers (Tot pel deute, però sense el poble) i ideològics (Tot pel poble, però mentre tant...), han convertit els municipis en l’última trinxera defensa de la qualitat de vida –això és el que es deia abans–, de la dignitat de les persones.
Els excessos de tecnocràcia, paternalisme i messianisme dels actuals governs estatals i autonòmic, han deixat en l’oblit les necessitats més bàsiques de les persones: la salut, l’educació, l’habitatge, el menjar, i han portat als despatxos dels alcaldes i alcaldesses (no als de presidents, ministres ni consellers), imatges de gent plorant per manca d’habitatge o de menjar (sí, de menjar! en el ple segle XXI on molts van amb dos mòbils) que pensaven que no les veuríem mai, perquè pertanyien a un altre temps o a un altre món.
Hi ha qui, a dia d’avui, encara no les veu, perquè mira cap a un altre costat. Però, com he dit, els municipis, els ajuntaments, les alcaldesses i alcaldes, les regidores i regidors, no ens dediquem a la política de saló sinó a la política de carrer. I la realitat del carrer és tan descarnadament innegable que, des de fa anys, els governs municipals no tenim altra prioritat que tapar els forats que la resta d’administracions estan deixant, per garantir que els ciutadans i ciutadanes puguin menjar, dormir a cobert o portar els seus fills i filles a una llar d’infants. En definitiva, perquè puguin tenir “el luxe” d’una vida digna.
Després de sis anys de profunda crisi mundial; després de sis anys en què tots els països d'Europa estan intentant trobar el camí del creixement econòmic i la creació d'ocupació; després de sis anys en què els governs han desenvolupat, amb escassos resultats, tot tipus de polítiques econòmiques, sembla que l’Estat i la Generalitat han trobat no una, sinó dues solucions a tots els problemes: rebaixar la prima de risc i ser un estat plenipotenciari (central o independent).
Però mentre la prima de risc baixa a costa de l’atur i els salaris, i els debats messiànics d’un demà millor s’eternitzen, el temps passa, el temps es perd, i la dura realitat social i econòmica (la d'avui, no la del futur) continua sense afrontar-se. L'Estat i la Generalitat, immersos en les seves guerres fiscals, continuen amb la política de retallades, d'esquena a les veritables necessitats de les persones. Retallen sanitat, retallen educació, retallen serveis socials, retallen i retallen... fins al punt que la ciutadania arriba a qüestionar-se si aquests polítics realment els representen.
Afortunadament, aquestes guerres a esquena dels ciutadans no s'estan produint als municipis, on els ajuntaments continuem treballant pel poble i amb el poble. Potser per això som l’administració més ben valorada.
