Ets Napoleó
Napoleó Bonaparte escrivia ell mateix les cròniques de les batalles que dirigia. En els tres diaris que va fundar, va finançar i va distribuir per territori francès no hi havia altres notícies que les que ell mateix redactava, totes referides a la seva gloriosa participació militar. Es va estrenar amb Courrier de l'armée d'Italie, amb el qual va establir les primeres bases de la seva fama. Va continuar amb La France vue de l'armée d'Italie, en què va arribar a escriure: «Napoleó vola com un llampec i colpeja com un llamp. És a tot arreu i tot ho veu». No prou content amb la propaganda va crear un tercer diari titulat El Diari de Bonaparte i els homes virtuosos. Va erigir la seva fama a força de cròniques èpiques sobre les seves pròpies gestes, les certes i les amplificades pel verb grandiloqüent del futur emperador.
Leo Messi no necessita escriure les cròniques de les seves proeses. En té prou de protagonitzar-les, ja sigui en format de gols, aquests 400 descomunals, o del virtuosisme desmesurat que li permet escapolir-se i moure's per racons impossibles i consagrar-se amb passades inaudites. Encara hi ha una proesa més gran: el seu olfacte per percebre què necessita l'equip en cada moment. Ahir va treure aquest olfacte a passejar mentre el Barça tremolava davant el València tot i disposar d'avantatge al marcador. Com si no n'hi hagués hagut prou amb el partit de Mestalla per comprovar que reunir Mascherano i Busquets al centre del camp és una resta poderosa, l'entrenador va repetir operació i el duo va tornar a restar. Després d'un primer temps tan superb com el de Sevilla, el Barça va protagonitzar l'oposat: un primer temps menyspreable, precisament quan l'objectiu d'afegir múscul al centre del camp, tantes vegades reclamat pels que aplaudeixen el canvi de model de joc, s'havia culminat amb aquesta estranya parella.
Notícies relacionadesBé, doncs fins i tot enmig d'una batalla aspra i espessa, amb olor de ferro i sang, Messi va entendre què feia falta i va anar apareixent com un home lliure allà on el seu equip el necessitava. Sense rumb concret ni posició fixa. On percebia risc i perill, Messi hi arribava per demanar la pilota i calmar el neguit. Bàlsam Messi, hauríem de dir i dient-ho diem molt. A Leo no li comptabilitzaran mai la calma que ha donat a aquest Barça perquè cap estadístic pot fer números d'una cosa tan incopsable com aquest gas que es diu calma, ja sigui en forma de pausa enmig d'una conducció, ja sigui amb la tranquil·litat d'un control o del regat fet amb la mirada. Quan es retiri, a Messi li regalaran un DVD immens amb els seus gols infinits, les assistències enciclopèdiques i els seus regats majestuosos, però absolutament ningú podrà guardar en un pen drive tota la calma que ha aportat en dies tempestuosos.
Jugadors als seus llocs
Luis Enrique, que és més savi de com se'l pretén dibuixar, va desfer el desastre del múscul al vestidor, va posar Busquets al seu lloc i va tornar Mascherano on ha de ser i la batalla va ser pau i glòria per al Barça. Però abans de la pau, Messi va haver d'escriure una altra crònica serena a base de munts de calma i llestesa.
