Petit Palau d'una gran princesa
Allà on canta s’omple l’escena. Mirada serena, mai perduda, solemnitat tot i la seva joventut. Gemma Humet és una de les veus més prometedores de la música catalana, un tot harmònic –dolç balanceig d’espatlles inclòs, quan segueix el ritme de la música– que enalteix encara més l’obra de Lluís Domènech i Montaner. La sala petita del Palau de la Música va viure una premier carregada d’emoció, de temes entrellaçats a consciència per recórrer els llocs comuns de la terrassenca Gemma Humet que va estar acompanyada, sempre i en tot moment dalt l’escenari, de músics i mestres que li retien homenatge. El Petit Palau va ser l’aparador d’una nova joia: Si canto enrere.
Humet, acompanyada d’una banda de sis músics liderada per un virtuós Pau Figueres a la guitarra, combina els temes propis –El noi de les places buides, Estranys, Pluja d’estelso la buleriaLes lleis del teu cos– amb versos de Miquel Martí i Pol o Federico Garcia Lorca –Petita suite i Gacela del amor desesperado– i clàssics de la cançó catalana, com per exemple,Si te me’n vas, homenatge a l’oncle Joan Baptista Humet, oQuan érem infants, de Miquel Porter. “M’agrada explicar històries quan canto, i hi ha cançons de la Nova Cançó que n’expliquen de molt maques. Els joves hem de recuperar-les perquè les noves generacions les sàpiguen”, va comentar davant d’un auditori entregat, que presidia a l’esquerra de l’amfiteatre el mestre Toti Soler. De fet, ell va ser qui va acompanyar l’estrella emergent en el primer dels tres bisos, a duo, entregant-se a l’Ovidi amb el seu Homenatge a Teresa. El clímax.
Notícies relacionadesDiuen que un sempre és agraït quan mai s’oblida dels seus mestres. Gemma Humet entronitzà la Petita festa de Toti Soler a l’exordi del concert, acabant-la amb la mirada més sincera i agraïda de tota la nit. Se li llegia als ulls: “Mestre, avui aquest concert va per tu”. Un preludi que també va comptar amb Luiza, de TomJobim, i Alfonsina y el mar, d’Ariel Ramírez i Félix Luna, dues peces que juntament amb la versió que en va fer de Petita festa, eren la radiografia de tres moments especials de la vida de l’autora. Tres exemples del significat del títol del treball que presentava, la posada de llarg “d’una nena que havia après a cantar abans que a parlar”. Marta Figueres va llegir-ne una tendre laudatio abans de començar: “La Gemma, nascuda a la ciutat de les xemeneies, d’un raspall en feia un micròfon i d’un llit un escenari”.
Aquest passat divendres, l’escena catalana va poder admirar la veu melosa, sòlida i treballada d’una jove terrassenca que alguns van conèixer cantant a l’Ovidi, amb Toti Soler i Joan Massotkleiner, a la inauguració del Barnasants, o d’altres havíem conegut molt abans en petit format al Centre Parroquial de Centelles, en el sí d’un cicle de cançó d’autor. Ja llavors, en un mític espai perdut per Osona que en el passat havia acollit alguns dels mites de la Nova Cançó –com Joan Manuel Serrat o Guillem d’Efak– alguns van pensar que la combinació harmònica entre la veu de Gemma Humet i la majestuositat de la guitarra de Pau Figueres havien d’agafar el relleu dels grans del panorama musical d’aquest país.
