Els 'savis' del gihadisme

Com sempre que passa un fet impactant, els mitjans audiovisuals intenten, amb més o menys fortuna, il·luminar les ments ciutadanes amb opinions expertes. Així ha passat recentment amb l'auge del terrorisme gihadista a Occident i, llevat de comptades i honroses excepcions, hem assistit en general a conjectures superficials en un tema que requereix no solament coneixement -hauria de ser obvi per opinar-, sinó sobretot discreció, discreció i discreció, per aquest ordre.

Així, per part d'alguns compareixents s'ha arribat a argumentar als mitjans que les recents detencions de presumptes terroristes gihadistes natius espanyols -i altres que les van precedir- demostren que aquests subjectes són bàsicament ments trastornades pel radicalisme. Explicació simplista i inútil. Ni trastornats ni radicals. Més aviat terroristes emparats en un cúmul de circumstàncies que els fan florir. Per contra, règims com el nazisme o el franquisme es podrien explicar simplement des de la lògica del trastorn mental: serien sistemes polítics de radicals trastornats. Difícil de comprendre, més encara a partir de Hanna Arendt i el seu concepte de «banalitat del mal». Ni un sol raonament d'aquests suposats experts sobre les possibles causes del fenomen (raó primera per a la seva comprensió). Ni tampoc una sola anàlisi sobre lliçons apreses en altres països. Simplement: per a aquests savis acadèmics el món es divideix entre trastornats bons i dolents. Feliçment, la posició oficial del Govern és bastant més assenyada: el gihadisme és la principal amenaça que afrontem actualment, el món musulmà n'és tan víctima com els altres, el terrorisme gihadista s'ha de combatre amb la unitat internacional contra la violència i sense confondre'l amb la religió, i, finalment, ningú s'ha de deixar arrossegar per la fal·làcia que ens parla d'una lluita de l'islam contra Occident.

L'auge gihadista té, almenys, tres fonts principals. En primer lloc, el marc geoestratègic internacional. L'Estat Islàmic s'alimenta de les capacitats d'exdirigents polítics i militars dels estats fallits de l'Iraq, Líbia, el Iemen, Nigèria i l'Afganistan, entre altres, que s'han alineat amb el terrorisme per passar comptes en batusses sectàries després de les errònies intervencions de les potències occidentals. Això atorga a l'EI un aparell (que no tenia Al-Qaida) i una nova capacitat d'atracció territorial per a milers de seguidors que se senten cridats a abandonar les seves frustrades existències en les nostres societats occidentals. En segon lloc, les fracassades polítiques socials a Occident, sense ascensor social, vinculades a restriccions pressupostàries en inversió social, que generen guetos i frustració: no podem atraure immigrants en èpoques de bonança per marginar-los després quan arriben les èpoques de crisi. I tercer, un fenomen d'àmbit individual-psicològic, en virtut del qual un no ningú es converteix en algú a l'existir un premi al més enllà per mostrar una desafecció total a la vida i que dota el terrorista d'una eina letal: el suïcidi. Això els diferencia del terrorisme clàssic.

Davant de tot això no és suficient, ni resulta honest, simplificar el problema per reduir-lo a un procés de trastornada radicalització que la sola gestió policial pugui resoldre. L'abordatge d'una cosa tan complexa com el terrorisme gihadista requereix per començar una altra visió de la geopolítica mundial en la qual l'unilateralisme occidental ja no té lloc, en la qual les religions ja no poden ser una croada evangelitzadora que ho justifica tot, en la qual els responsables polítics (Aznar, Bush i Blair a les Açores) han de reconèixer l'enorme error comès a l'Iraq.

Es necessita, en fi, no solament un gir en la geopolítica occidental per invertir en el desenvolupament d'estats fallits, sinó sobretot una altra visió de les polítiques socials, i, finalment, polítiques preventives de detecció precoç enfocades a l'individu i basades en la recuperació d'un control social difús que permet reduir a excepció l'anonimat dels barris. Unes polítiques socials amb les quals tots no solament es coneguin (com abans als pobles gràcies a les botigues, les escoles, els veïns), sinó sobretot amb les quals tots es reconeguin com a actors d'aquestes i s'integrin en polítiques de coixí i ascensor social.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentrestant, siguem intel·lectualment honestos i estalviem-nos falses conjectures i disquisicions teòriques d'aparador sobre radicalismes d'embogits -que si haguessin estat exitoses quan es van formular en el passat ens haurien estalviat aquest present- i deixem almenys que la policia i els serveis d'intel·ligència, al marge de falsos oracles amb ànsies de notorietat, continuïn desenvolupant les seves discretes i eficaces tasques preventives.

Professor universitari.