Psiquiatria i violència
Abans que res, els meus respectes a les víctimes i als seus familiars. Dit això, crec necessari aclarir que la violència no és un fenomen que tingui a veure amb la psiquiatria. De fet, tan sols un percentatge mínim de fets violents són protagonitzats per malalts mentals. Pendents que se li efectuï al menor de l'Institut Joan Fuster un peritatge psiquiàtric que intenti aclarir la naturalesa de la violència patida dins del sistema educatiu, busquem responsables des de diferents posicions.
Suposant que el menor estigués afectat d'un trastorn mental que l'alienés, no en pot ser responsable, com tampoc ho seria si fos un adult. Alguns es pregunten com és que els seus familiars no es van adonar dels canvis previs en la seva conducta, si aquests es van produir. No és senzill perquè no es produeixen d'un dia per l'altre alarmant tot l'entorn. Aquests brots es gesten al llarg de setmanes, mesos i fins i tot anys. De nens solitaris, estranys, amb problemes per socialitzar-se n'hi ha molts, i la majoria d'ells no resultaran ser mai agressius. Algun podria cometre algun acte violent, encara que resulta més fàcil que ells mateixos siguin objecte de la violència d'altres en forma de burles o assetjament. Així són més els violents sense cap malaltia, i s'hauria d'exercir més control sobre ells des d'on correspongués.
A l'escola tampoc van detectar la possible perillositat d'un nen de 13 anys que alguna vegada va verbalitzar que disposava d'una llista negra i que era aficionat als videojocs violents. ¿Quants joves més com ell tenen unes característiques similars? Únicament la violència prediu la violència. Si un nen ha sigut objecte d'assetjament, les actituds violentes són habituals en el seu entorn o ell mateix ha participat amb anterioritat en algun episodi de violència, es pot assenyalar que presenta un risc de protagonitzar un fet violent.
Ara és el moment d'atendre les víctimes; totes. D'anticipar-nos davant la possibilitat que apareguin els problemes relacionats amb successos d'aquesta naturalesa. Hem d'intervenir com a agents de salut mental en la prevenció i el tractament. Determinant com a normals algunes respostes davant aquest estrès i identificant els subjectes més vulnerables. És necessari atendre, fer un bon diagnòstic i un bon tractament si fos necessari, a l'agressor i també al seu entorn pròxim.
Em temo com a psiquiatre que aquest tipus de successos contribueixin a estigmatitzar els meus pacients, tots els meus pacients. Ells no han escollit patir una malaltia, la pateixen i el que necessiten és alleujament, no que se'ls aparti o assenyali. Si són objecte d'exclusió, la seva recuperació serà més difícil.
La violència existeix en la nostra societat. Sobre quina és la seva naturalesa són els sociòlegs els que n'han d'opinar. La seva prevenció i el seu tractament haurien de ser l'objecte de tots els agents socials, incloent-hi família i escola. El debat ara no és si s'ha de modificar la llei del menor, sinó com el menor ha de ser objecte de més protecció, ja tingui un trastorn mental o no.
