Les tensions a l'Orient Llunyà
L'auge militar xinès
Després de l'experiència del segle XIX, Pequín té clar que s'ha de blindar la modernització econòmica
L'anunci xinès d'un nou augment de la seva despesa militar en un 10,1% el 2015, inferior al 12,2% de l'any anterior però mantenint la tònica dels dos dígits des de 1989, va coincidir amb un informe de l'Institut Internacional d'Estocolm per a la Investigació de la Pau (SIPRI), sobre la despesa militar al món. Segons aquests càlculs, amb xifres sempre discutibles en virtut de les omnipresents opacitats i disparitat de criteris, la Xina consolida la segona posició en la classificació global de despeses militars i com a tercer exportador global d'armament.
Diversos missatges revelen aquestes xifres. En primer lloc, hi ha una evident voluntat de reforçar el poder militar. Convé tenir en compte que la suma dels pressupostos de defensa i seguretat pública suposa més de la meitat del que es destina a afers socials, més del doble del pressupost d'educació i el triple del destinat a la salut pública, malgrat les importants carències que en aquest sentit encara hi ha en el gegant oriental.
En segon lloc, aquest increment és inferior al del pressupost general -el 10,4%-. Això ens ve a recordar el tradicional afany xinès de preservar un cert equilibri evitant, sobretot, repetir l'error de l'antiga URSS d'apostar per un nivell tan alt de despesa militar que va acabar per ofegar l'economia en el seu conjunt. En relació amb el PNB, segueix situat per sota del 2% (enfront del 3% dels Estats Units). Segons el SIPRI, les despeses militars xineses sobrepassarien en un 50% les xifres oficials i també el 2% del PNB.
L'aposta xinesa per modernitzar el capítol de defensa és persistent, incloent-hi els recursos humans, els equips i l'alta tecnologia, amb prioritat per a les forces navals que han de preservar la seguretat en una immensa àrea costanera per on històricament van sorgir els seus desafiaments més grans i on persisteixen els seus reptes més grans, Taiwan inclòs. Les seves importacions, especialment de Rússia o França, han baixat en cinc anys un 42%. Això suggereix un ferm compromís amb la creació d'una ambiciosa indústria pròpia de defensa.
Aquest sostingut augment del nivell de despesa militar en l'últim quart de segle té importants conseqüències a la regió, on les tensions tant al Mar de la Xina meridional com oriental no cessen d'augmentar. La reacció del Japó, incrementant la seva despesa en defensa i reinterpretant l'esperit pacifista de la seva Constitució, emulada per l'Índia, Vietnam, Filipines, Malàisia i Indonèsia, donen compte del curs d'un gran joc a la regió l'epicentre del qual radica en les afirmacions de sobirania de Pequín que són rebutjades pels països veïns i nodreix l'hostilitat dels tres grans rivals estratègics de la Xina, a més a més del Japó, l'Índia i els Estats Units. El retorn de Washington a la regió troba aquí una polèmica especialment fecunda per transformar la seva aparent, i reivindicada, neutralitat en un factor influent en els esquemes de seguretat de la regió.
En els últims temps, els diàlegs en matèria de defensa entre aquestes potències i l'establiment, en alguns casos, d'associacions estratègiques, suggereixen tensions importants en el futur si la Xina deixa a un costat el seu discurs d'apaivagament i cooperació, intentant resoldre de pressa i corrents unes disputes durant molt temps congelades. Si bé els Estats Units no tenen fàcil atraure a la seva esfera d'influència països com l'Índia o el Vietnam, la reiteració de maniobres navals i exercicis militars abunden en una calculada utilització mútua que ha de preocupar la Xina pel seu abast i també per les seves conseqüències.
En virtut d'aquestes circumstàncies, no pocs països de la regió ambicionen desenvolupar relacions, especialment econòmiques, tan àmplies com sigui possible amb Pequín, però protegint-se al mateix temps d'unes pretensions territorials que consideren abusives. Enfront del conflictiu esforç en defensa, l'aposta per la integració i la cooperació econòmica i comercial, fins i tot sense dissipar del tot les desconfiances, pot facilitar la recuperació de cert equilibri i moderar les tensions.
Notícies relacionadesPer últim, per contextualitzar adequadament l'afany xinès per modernitzar la seva defensa no hem de perdre de vista les raons històriques. Quan les canoneres d'Occident i del Japó la van enfonsar en la decadència al segle XIX, la lliçó resulta inevitable: blindar la modernització econòmica és tant o més important que la modernització mateixa. L'esforç més sistemàtic arrenca dels anys 60 del segle passat i es pot imaginar que, sense arribar a representar el volum del complex militarindustrial nord-americà, també a la Xina del segle XXI suposarà un vector essencial del seu projecte nacional.
Director de l'Observatori de la Política Xinesa.
