Sense hipermotivació
Estic segur, vaja, seguríssim, que l'any que ve tornaré a trobar-me barcelonistes indignats que m'insisteixen que «l'Espanyol només juga bé contra el Barça», amb un cert rictus de retret, inassequibles a la realitat, a les estadístiques i a la mínima memòria. Per Déu que ahir m'hauria ofert entusiasmat a donar-los la raó, però aquells primers 45 minuts de calvari no em donaven ni una micra de motiu.
Va arribar el minut 27 i es va produir el primer xut de l'Espanyol més o menys a porta. Ja havia encaixat dos gols, i ningú entenia per què els blanc-i-blaus havien sortit amb aquella por paralitzadora, amb aquella passivitat de qui només espera que el destrossin amb el mínim de dolor possible.
Amb aquest panorama, sonaven a enrabiada infantil, més del que és habitual, els improperis contra el Barça d'un sector de la grada, que va trigar massa a oblidar-se del seu penúltim cabreig amb la directiva i a decidir-se a posar-se a la feina que li correspon, animar l'equip. Encara que és cert que el que passava al camp en aquells instants era qualsevol cosa menys motivador.
Notícies relacionadesEn realitat, el públic, la majoria, desitjava cridar a favor. Va ser fàcil comprovar-ho: amb només dues jugades d'atac en l'arrencada de la segona part i l'ambient a l'estadi semblava un altre. L'equip també semblava un altre, és clar. Es va confirmar un dia més que l'Espanyol només reacciona amb la desesperació, que no es motiva en positiu sinó quan té al davant una paret que ha de saltar. El que passa és que no sempre aquest mur és salvable. En ocasions, per exemple ahir, el despertar és massa tardà, i llavors aquella acceleració infructuosa pot arribar a provocar, un cop acabat el matx, un comprensible enuig en l'aficionat, que es pregunta per què uns jugadors capaços, si més no, d'inquietar el líder fins i tot amb dos gols de diferència, van donar la imatge de tristesa desassossegant quan al guió encara estava tot per escriure's.
Total, ha passat un altre derbi i la realitat segueix tossudament incapaç d'alterar el paisatge, incapaç de repartir papers diferents. Sentia ahir a la ràdio que des de la inauguració de l'Estadi, l'Espanyol, no és que no hagi guanyat mai el Barça, és que en aquest temps només li ha marcat dos gols. Encara ens hem de remuntar-se a aquell cop de puny de Rijkaard contra la banqueta de Montjuïc per recordar una victòria al camp blanc-i-blau. Un trist balanç, que lamentablement no ens permet aplaudir, com voldríem fer, la perícia de l'aficionat del Barça que segueix tement la hipermotivació periquita.
